L'endemà del dissabte

El dia 11 d'aquest mes es va publi­car un mani­fest pro­fe­de­ra­lista sig­nat, en bona part, per per­so­nes asso­ci­a­des des de fa anys i panys a l'uni­o­nisme diguem-ne d'esquer­res, com ara en Sopena o la Camps (etc.). Però també hi va sor­tir un nom que deu haver sorprès força gent: el de Najat
El Hachmi, una escrip­tora cone­guda, entre d'altres coses, pel seu rebuig a qual­se­vol mena d'enca­se­lla­ment polític i pel rea­lisme atòpic que es reflec­teix abas­ta­ment en els seus lli­bres. Què hi feia la Najat, doncs, ava­lant el fede­ra­lisme, quan una majo­ria de cata­lans ja saben que hi ha més pos­si­bi­li­tats que el coro­nel Alamán Cas­tro toqui el baix al pro­per disc dels Amics de les Arts, ves­tit de col·legi­ala, que no pas que es canviï la Cons­ti­tució per crear un estat fede­ral?

Poc després, a Vilaweb, la Najat va acla­rir que el que volia veure era un debat plu­ral per evi­tar la mani­pu­lació de la nova situ­ació per Mas, tot donant veu i vot a aquells que no com­bre­guen amb l'ide­ari con­ser­va­dor d'aquest. El mani­fest, al seu parer, era més aviat un toc d'alerta en aquest sen­tit.

Per ente­ne­dor que pugui ser aquest punt de vista, no hi estic del tot d'acord. Per començar, sos­pito que bona part dels sig­nants del mani­fest no volen obrir cap debat de debò, sinó iden­ti­fi­car l'inde­pen­den­tisme amb el cen­tre-dreta a fi d'espan­tar els votants d'esquer­res i així evi­tar el tren­ca­ment amb Espa­nya. I punt. D'altra banda, no crec que cal­gui pre­o­cu­par-se per una mono­po­lit­zació par­ti­dista del procés cap a la secessió, perquè aquest és no-ideològic per defi­nició ja que es tracta d'una sèrie de fases tècni­ques (deu ser per això que tant Mas com Jun­que­ras han dei­xat de banda les pica­ba­ra­lles habi­tu­als per faci­li­tar el procés, alhora que C's i el PPC no fan sinó blo­que­jar-lo; només ICV i el PSC encara es com­por­ten com si l'11-S no hagués tin­gut lloc). Ara bé, encara que, com tem la Najat, aquest procés acabi sent segres­tat per CiU, la influència d'aquesta for­mació s'aca­ba­ria tan bon punt s'acon­seguís l'objec­tiu final, a par­tir del qual, intu­eixo, hi haurà una explosió d'ener­gia cre­a­tiva en tots els camps –el polític inclòs– que farà que tot el que estem vivint ara i tot el hem vis­cut fins ara (CiU inclòs) aviat tindrà aquell tuf un pèl polsós que solen des­pren­dre els lli­bres d'història. Com diu la cançó: Ch-ch-ch-chan­ges.