Morir d'èxit

Els ter­ri­to­ris pales­tins, Cis­jordània i Gaza, ocu­pats però mai anne­xats per Israel després de la guerra dels Sis Dies del1967 han estat, des de la guerra del Yom Kip­pur, el prin­ci­pal focus de con­flicte a la zona. El trac­tat de pau amb Egipte i Jordània i la rela­tiva esta­bi­li­tat amb Síria i el Líban un cop aca­bada la invasió isra­e­li­ana del sud del país, han eli­mi­nat el risc de guerra entre estats islàmics i Israel, per­ma­nent des de la guerra d'inde­pendència d'Israel el 1948, però el con­flicte amb els pales­tins s'ha man­tin­gut amb força. Les frus­tra­des con­ver­ses de Camp David el 2000 no van resol­dre el pro­blema, que va estar a prop de la solució amb la cre­ació d'un estat palestí que pogués de manera esta­ble con­viure amb el d'Israel. El reflux del fracàs va donar lloc a la segona inti­fada i va difi­cul­tar encara més la solució. Vint anys després, aquesta solució no està a la vista; ben al con­trari, s'allu­nya. Els dos governs pales­tins de Cis­jordània i Gaza, domi­nat el pri­mer per un par­tit mode­rat, Al-Fatah, i el segon per un de radi­cal, Hamas, han con­tribuït a com­pli­car la nego­ci­ació i per tant han, de fet, difi­cul­tat la pau.

La política isra­e­li­ana en aquests ter­ri­to­ris ha estat l'esta­bli­ment de colònies sub­sis­ti­des amb fons del govern i pro­te­gi­des per l'exèrcit, que de fet hi con­trola l'admi­nis­tració i la segu­re­tat. Aques­tes colònies s'han orga­nit­zat de manera orde­nada i regu­lada i han supo­sat, aquest era l'objec­tiu, una presència isra­e­li­ana crei­xent al ter­ri­tori palestí. A Cis­jordània s'ha pas­sat de 20.000 colons el 1980 a 300.000 el 2012. La majo­ria viuen avui en aglo­me­ra­ci­ons que es podrien con­si­de­rar subur­bis de Jeru­sa­lem i Tel-Aviv, i agru­pen una població isra­e­li­ana que va des dels ultra­or­to­do­xos fins a grups que no com­par­tei­xen el zel naci­o­na­lista dels que con­si­de­ren Gush Emu­nim el seu deure d'ocu­par la terra, Eretz Yis­rael, que Jahvè va “ator­gar” al poble jueu. El 2005, després d'anys d'impul­sar la colo­nit­zació a Gaza, el govern d'Ariel Sha­ron va deci­dir reti­rar-se de la franja i es va obli­gar a retor­nar a Israel els 24.000 colons del ter­ri­tori. Aquest reple­ga­ment, cone­gut com “l'expulsió”, va dei­xar a la població isra­e­li­ana el sen­ti­ment que s'havia aban­do­nat ciu­ta­dans lle­ials a l'Estat per raons polítiques injus­ti­fi­ca­des i sense avan­tat­ges tan­gi­bles o com­pen­sa­ci­ons a Israel per part de Pales­tina. La situ­ació a Cis­jordània és dife­rent. El govern palestí d'Al-Fatah con­trola la població pales­tina i el 40% del ter­ri­tori i Israel, els colons i la resta del ter­ri­tori on l'exèrcit d'Israel té difi­cul­tats per man­te­nir la segu­re­tat i la con­vivència entre pales­tins i isra­e­li­ans. És, de fet, un irre­so­lu­ble focus d'ines­ta­bi­li­tat.

Des del 2005, s'ha ini­ciat un nou con­flicte amb l'apa­rició de colons isra­e­li­ans que no accep­ten l'auto­ri­tat de l'estat d'Israel i que ata­quen la població pales­tina cre­mant habi­tat­ges pales­tins i mes­qui­tes, i duent a terme un ter­ro­risme de baixa inten­si­tat en què no hi ha vícti­mes mor­tals, però que té l'objec­tiu clar de des­plaçar-los de cer­tes parts del ter­ri­tori. La reacció ini­cial del govern isra­elià ha estat tèbia, en part pel suport polític que rep dels par­tits ultra­or­to­do­xos –el Likud governa en mino­ria– i en part per una població isra­e­li­ana que –després de la barbàrie que va supo­sar la segona inti­fada, d'intran­sigència i militància de Hamas, que declara que vol des­truir Israel, i els atemp­tats suïcides a l'inte­rior d'Israel– no es fia dels pales­tins. En un recent arti­cle de Daniel Byman i Natan Sachs al FA s'asse­nyala aquest crei­xent perill i la neces­si­tat de recon­duir-lo.

L'extre­misme isra­elià no és un nou movi­ment. El 1995 l'estu­di­ant isra­elià Yigal Amir va assas­si­nar el pri­mer minis­tre Yitz­hak Rabin, i la intran­sigència de par­tits fona­men­ta­lis­tes per les seves cre­en­ces reli­gi­o­ses ha con­di­ci­o­nat la política dels governs isra­e­li­ans, que en els últims anys han estat majo­ritària­ment de dre­tes des de l'arri­bada de població jueva pro­ce­dent de l'antiga URSS i de l'est d'Europa després del 1990. Dar­re­ra­ment, es comença a obrir a Israel un cor­rent d'opinió que con­si­dera ter­ro­ris­tes aquests acti­vis­tes, no perquè matin per­so­nes, sinó perquè uti­lit­zen el ter­ror con­tra la població per acon­se­guir objec­tius polítics que a través de la nego­ci­ació i la democràcia resul­ten ina­bas­ta­bles. Els EUA han inten­tat atu­rar l'assen­ta­ment de nous colons isra­e­li­ans des de fa anys i de fet en les con­ver­ses d'Obama i Neta­nyahu del 2009 l'acord estava basat en el suport dels EUA a Israel en front de l'Iran a canvi de no més assen­ta­ments. Neta­nyahu, per raons de política interna, només ho va poder com­plir par­ci­al­ment.

Israel té un pro­blema seriós si no limita i regula els assen­ta­ments de colons, en nego­ci­ació amb Pales­tina perquè amb l'èxit de la seva política d'ocu­pació del ter­ri­tori amb població pròpia està cre­ant una situ­ació que farà impos­si­ble l'existència d'un estat palestí a Cis­jordània i, si això no passa, Israel no acon­se­guirà esta­bi­lit­zar aquest ter­ri­tori. Hi ha una doble visió a la població d'Israel. Aquells que pen­sen que la con­vivència dels dos estats és l'única pos­si­bi­li­tat de pau i aquells que con­si­de­ren que la reacció mili­tar i poli­cial als atacs pales­tins de Hamas és l'única sor­tida perquè de moment la nego­ci­ació i el pacte són impos­si­bles i s'ha de man­te­nir una política d'abso­luta duresa per por­tar amb temps els pales­tins, afe­blits i par­ci­al­ment der­ro­tats, a la taula de nego­ci­ació. En aquests isra­e­li­ans espe­ci­al­ment intran­si­gents, és majo­ri­tari el sen­ti­ment que la millora de l'statu quo isra­elià a Cis­jordània a través de l'aug­ment del nom­bre de colons al ter­ri­tori és essen­cial. Aquesta creença, que res­pon a la política feta tra­di­ci­o­nal­ment per Israel, porta ara a un cul-de-sac perquè com més ocu­pat esti­gui el ter­ri­tori per colons isra­e­li­ans i per tant més seg­men­tat i més par­tit, menys pos­si­ble serà crear un estat palestí sos­te­ni­ble.

S'arri­ba­ria, doncs, a la con­clusió que l'èxit que va supo­sar per a la cre­ació d'Israel l'ocu­pació del ter­ri­tori i el des­plaçament de la població pales­tina serà ara el que farà impos­si­ble la pau, perquè aquesta població, que no té a on fugir, no té més alter­na­tiva que la revolta. Per a Israel, vèncer mili­tar­ment els pales­tins és rela­ti­va­ment fàcil per la seva major força mili­tar i econòmica, però això, més que resol­dre el pro­blema, l'agreuja. És exac­ta­ment per a Israel morir d'èxit. Un poble mai no pot ser sotmès per la força a llarg ter­mini.