Opinió

L'home de París

Quan jo hi defensava la necessitat d'una esquerra nacional no nacionalista, Pere Ignasi Fages i Mir era dels pocs que m'entenien i en compartien el criteri

Algun cop havia fet broma sobre el seu homònim: Pere Fages i Beleta, segles enrere gover­na­dor mili­tar de la Nova Califòrnia. Però això era el 1770 i ell, Pere Ignasi Fages i Mir, se n'ha anat per sem­pre aquesta set­mana, el 18 de desem­bre, després de temps amb la salut fran­ca­ment mal­mesa. Fill petit del sin­gu­laríssim poeta figue­renc Car­les Fages de Cli­ment, havia nas­cut a Bar­ce­lona el 30 de juny de 1942. Setanta anys després, en duia ja una colla esta­blert a Ordis, al seu Empordà, la pàtria fami­liar de la infan­tesa, a la qual havia tor­nat, després d'una vida plena. De petit, al domi­cili fami­liar de Cas­telló d'Empúries, els falan­gis­tes havien fet una pin­tada enorme a la paret del car­rer, amb la ins­cripció “Aquí vive un rojo sepa­ra­tista”, que el seu pare no va voler esbor­rar mai.

Si bé tenia estu­dis de drET, el peri­o­disme va ser la seva car­rera uni­ver­sitària i l'eina que li va per­me­tre una agenda de con­tac­tes i rela­ci­ons real­ment fas­ci­nant, sem­pre a galop simul­tani del cinema i la política. Durant la tan­cada d'intel·lec­tu­als a Mont­ser­rat, en pro­testa con­tra el con­sell de guerra de Bur­gos a mem­bres d'ETA, va ser l'enllaç amb els mit­jans de comu­ni­cació, res­pon­sa­bi­li­tat que també va tenir els pri­mers temps de l'Assem­blea de Cata­lu­nya. Va estar vin­cu­lat al PSU, en aque­lla època en què era, sim­ple­ment, el par­tit, parai­gua amplíssim sota el qual s'aixo­plu­ga­ren tan­tes per­so­nes cata­la­nis­tes, pro­gres­sis­tes i anti­fran­quis­tes, més que no pas comu­nis­tes, l'absència del qual, o d'una força simi­lar, tant es troba a fal­tar avui. Pere Fages va pro­ta­go­nit­zar una de les fugi­des més espec­ta­cu­lars de tots els temps. Quan la poli­cia fran­quista va anar a dete­nir-lo a casa seva, ell, amb un aplom con­si­de­ra­ble, va aga­far l'impres­cin­di­ble, va tan­car la bòfia al seu domi­cili amb pany i clau i ja no va parar fins a París. Allà va tre­ba­llar amb San­ti­ago Car­ri­llo i altres figu­res del comu­nisme inter­na­ci­o­nal i va estar-s'hi exi­liat uns anys, fent de cor­res­pon­sal per al Tele-Exprés, amb el pseudònim de Pere Por­tas que, en més d'una ocasió, va com­par­tir amb Josep Ramo­neda.

Ja fa una dot­zena d'anys que va tan­car l'apar­ta­ment que tenia a la capi­tal del Sena i, quan hi anava, acos­tu­mava a hos­tat­jar-se en un hote­let del barri llatí, a la rive gauche. Una tarda, va estar fent-me, a petició meva, una guia de res­tau­rants pari­sencs, ben cone­guts d'ell, on sovint s'havia entre­vis­tat amb figu­res de l'esquerra fran­cesa, lla­vors a segona fila, com ara Lio­nel Jos­pin i d'altres. El millor res­tau­rant viet­na­mita on mai he men­jat, seguint les seves indi­ca­ci­ons, era als afo­res de París, una estança sen­zi­lla, duta per tota una família, capaç de fer un men­jar excep­ci­o­nal. Però, sobre­tot, Chez Janou, a la Rue Ver­lomme, rere la Place des Vos­ges, el deliciós i aco­lli­dor res­tau­rant pro­vençal on tants cops he tor­nat, d'ençà del seu con­sell, i que ell devia tro­bar gai­rebé fami­liar, per la pro­xi­mi­tat de la seva cuina a la nos­tra.

La premsa s'ha refe­rit al seu paper pio­ner en el sec­tor cine­ma­togràfic: pro­duc­tor, dis­tribuïdor, empre­sari, exhi­bi­dor, intro­duc­tor de l'art i assaig, amb Jaume Figue­res i Antoni Kirch­ner... Quan­tes bones hores no vaig pas­sar al cinema Publi de Bar­ce­lona, d'estu­di­ant, gràcies a ell sense saber-ho! Cap­ti­vat pel cinema rus i la revo­lució d'octu­bre, per L.​Visconti i J.​Renoir, home de gal­tes gene­ro­ses i bon vivant, havia aban­do­nat el PSU el 1985 i acabà mili­tant a ERC. Quan jo hi defen­sava la neces­si­tat d'una esquerra naci­o­nal no naci­o­na­lista, ell era dels pocs que m'ente­nien i en com­par­tien el cri­teri. Aquí va viure a cavall de l'Empordà, Bar­ce­lona i París, cap on es des­plaçava sem­pre des de Per­pinyà, el seu aero­port de referència. Edu­cat en el tracte, pot­ser un xic afran­ce­sat en les for­mes, encara va accep­tar, ja malalt, de ser el comis­si­o­nat de Figue­res per dur-hi l'arxiu de la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya. Se n'ha anat quan el cinema català comença a exis­tir i el referèndum ja té data. Sem­pre ens que­darà París...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.