Carta d'intencions

Tots els desem­bres a la Cecot fem balanç i trac­tem d'esbos­sar quins poden ser els trets més relle­vants per l'any següent, des del punt de vista empre­sa­rial. Aquest exer­cici per­met fer, a començaments d'any, una carta d'inten­ci­ons. Aquest gener tenim un desig espe­cial, i és que final­ment els res­pon­sa­ble polítics i els nos­tres gover­nants siguin capaços d'enten­dre real­ment la situ­ació en què ens tro­bem. I que puguin reac­ci­o­nar i atre­vir-se a faci­li­tar el camí que ens ha de fer recu­pe­rar l'acti­vi­tat econòmica. Pen­sem que aquest és el veri­ta­ble pro­blema, ja que resul­ten inex­pli­ca­bles mol­tes de les coses que s'estan fent i també que mol­tes mesu­res que s'hau­rien de posar en marxa urgent­ment, no s'esti­guin pre­nent.

Des de la Cecot tenim molt clar que, con­tra el que es diu freqüent­ment, la crisi actual no va començar el 2006/07, sinó que ho va fer quan vam ser incapaços d'assu­mir el canvi de model neces­sari d'una eco­no­mia basada en els preus bai­xos a una eco­no­mia que necessària­ment s'havia de basar en el valor afe­git. La nos­tra crisi va començar quan, molts anys abans, vam ence­tar un camí de pèrdua con­ti­nu­ada de com­pe­ti­ti­vi­tat empre­sa­rial com­pa­ra­ti­va­ment a molts altres països. Any rere any, per motius que seria molt llarg d'expli­car, els nos­tres sala­ris van créixer molt per sobre de la nos­tra capa­ci­tat de gene­rar valor, fos per la via de la pro­duc­ti­vi­tat o de la inno­vació. L'arti­fi­cial “bonança econòmica” dels noranta i pri­mera part dels dos mil, que no va ser tal, va actuar de “sedant i boira” que va ama­gar els nos­tres pro­ble­mes i, fins i tot, ens va enga­nyar tant, que ens va fer creure que érem rics i ens va inci­tar a cons­truir una fal·làcia d'estat del benes­tar, sens dubte per sobre de les nos­tres pos­si­bi­li­tats, només sos­tin­guda en base a dèficit i, con­seqüent­ment, amb un endeu­ta­ment incre­men­tal con­tinu de con­seqüències demo­li­do­res.

Si la nos­tra diagnosi és cor­recta, d'aquesta situ­ació no ens en sor­ti­rem només amb la necessària aus­te­ri­tat, que per altra banda s'està fent amb una mio­pia més que con­si­de­ra­ble. Ni tam­poc serà pos­si­ble sor­tir-nos-en amb l'impuls de la inversió i la des­pesa públi­ques, perquè sim­ple­ment no hi ha diners. Així que no ens queda més remei que “fer les coses bé”. Què volem dir amb això? Des de la pers­pec­tiva de l'àmbit públic cre­iem que el pri­mer que s'ha de fer són “pres­su­pos­tos base zero”, qüesti­o­nant totes i cadas­cuna de les inver­si­ons i des­pe­ses amb el cri­teri de la seva con­tri­bució a la com­pe­ti­ti­vi­tat país i a la cohesió social mínima necessària. Des d'aquesta pers­pec­tiva tot el que dediquéssim a R+D+I, for­mació i edu­cació i infra­es­truc­tu­res pro­duc­ti­ves seria total­ment pri­o­ri­tari. L'altra cara de la moneda és un nou plan­te­ja­ment dels ingres­sos, replan­te­jant una tri­bu­tació cada dia més des­fa­sada. La segona cosa que hem de fer és afi­nar molt més en l'eficiència dels recur­sos públics esmerçats. No tot és qüestió de diners, sinó de fer un bon ús dels que es tenen. Mol­tes de les reta­lla­des dels dar­rers anys s'han fet sense cri­teri, i avui ens podem tro­bar amb manca clara de recur­sos en alguns àmbits crítics, men­tre es man­te­nen impor­tants bos­ses de des­pesa i inversió pública total­ment inne­cessàries. Els cons­tants virat­ges després de cada canvi de govern no aju­den gens. En ter­cer lloc cal un impor­tant esforç per a repen­sar el marc legis­la­tiu i nor­ma­tiu, admi­nis­tra­tiu, fis­cal i labo­ral que afecta l'acti­vi­tat empre­sa­rial, per a afa­vo­rir la com­pe­ti­ti­vi­tat, acon­se­guir atu­rar els tan­ca­ments empre­sa­ri­als i atraure inversió d'arreu del món. Cal moder­nit­zar el marc legal admi­nis­tra­tiu, esta­blir forts incen­tius fis­cals per a la cre­ació de riquesa i ocu­pació, i sim­pli­fi­car i fle­xi­bi­lit­zar el marc labo­ral. Per a com­ple­men­tar-ho, cal que l'admi­nis­tració actuï per a garan­tir que els diners injec­tats al sis­tema finan­cer es con­di­ci­o­nin al finançament de l'acti­vi­tat empre­sa­rial.

Som cons­ci­ents que aques­tes mesu­res són anímica­ment impres­cin­di­bles, econòmica­ment desit­ja­des i soci­al­ment impres­cin­di­bles. Més enllà de calen­da­ris de legis­la­tu­res dels actu­als governs. Per això pen­sem que és cab­dal que aquest any els polítics i gover­nants siguin capaços d'enten­dre's i arri­bar a acords sòlids. En ali­ne­ada sin­to­nia amb les ganes de les empre­ses de ser ate­ses i acom­pa­nya­des en el seu propi camí de refun­dació de com­pe­ti­ti­vi­tat.