Recordar el futur

El temps té el seu temps. Sant Agustí, a les Con­fes­si­ons, fa una famosa medi­tació sobre la tem­po­ra­li­tat. La paraula de Déu, el verb, genera l'ésser. I abans de la cre­ació no hi ha temps, tal com passa també amb la teo­ria cos­mològica dels Big Bangs. Els científics par­len de la cre­ació a par­tir del no-res. Qual­se­vol inter­pel·lació sobre el temps previ és, doncs, il·lícita. És clar que sant Agustí resol el pro­blema perquè en la ment de Déu l'eter­ni­tat és equi­va­lent al moment. He anat a bus­car el filòsof George Stei­ner, que és qui fa aquests lli­gams, per veure si tro­bava expli­ca­ci­ons com­ple­mentàries a les de Vol­taire, Rous­seau, Mon­tes­quieu i Locke per enten­dre el temps que estem vivint els cata­lans. No cal dir que ajuda més fins i tot Stei­ner que la Cons­ti­tució Espa­nyola. Encara que dar­re­ra­ment aquells que es mos­tren con­tra­ris a la con­sulta sobre què volem ser se saben la Cons­ti­tució fil per randa, espe­ci­al­ment els arti­cles que volen fer de la Decla­ració flor d'un dia. Parlo del temps, per allò del “tenim pressa”, perquè ha can­viat el ritme legis­la­tiu i també perquè fa la impressió que, segons el full de ruta esta­blert, ja s'hagi fixat data per la con­sulta, i ara s'hagi de córrer a fer decla­ra­ci­ons solem­ni­als, i a refer les lleis per arri­bar a la cita. Som en una cursa con­tra­re­llotge, i n'hi ha uns quants que encara van amb el pas can­viat.

Per tant, els cata­lans hem de recor­dar el futur, o, més ben dit, ens l'hem de recor­dar. La pressió ambi­en­tal perquè res can­vii és asfi­xi­ant, plena de pors i tan­ca­ment d'aixe­tes minis­te­ri­als. Però jus­ta­ment perquè el que hi ha en joc és la lli­ber­tat, és el domini del nos­tre temps, hem de dibui­xar tota mena d'hipòtesis i con­jec­tu­res il·lusi­o­na­do­res. I el que encara no s'ha demos­trat és ple d'opci­ons, ple de pos­si­bi­li­tats.

Per això cal expe­ri­men­tar. Perquè els teo­re­mes que puguem for­mu­lar pas­sin la prova de la veri­tat més sòlida. Perquè aquests 300 anys, que se'ns fan eterns, aca­bin pas­sant en un moment. I perquè entre verbs i Big Bangs puguem sen­tir-nos cre­a­dors tots ple­gats. Cre­a­dors, com canta Rai­mon, d'un temps que ja és un poc nos­tre, d'un país que ja anem fent.