L'any 1913
fa preveure que seran incapaces
d'endegar un procés de regeneració
L'any 1913 –s'ha escrit moltes vegades– l'aristocràcia europea vivia en un món de balnearis elegants, iots magnífics, levites, barrets, llargues faldilles i para-sols, però els vells monarques que havien marcat la pauta d'aquest món estaven desapareixent. A Viena, el vell emperador Francesc-Josep havia complert 83 anys i en feia 64 que regnava. A Anglaterra, no tan sols la reina Victòria sinó també el seu fill –el rei Eduard VII– havien mort. La desaparició del rei Eduard va deixar el seu nebot –l'emperador d'Alemanya Guillem II– com la figura descollant de la reialesa europea. El kàiser, que es canviava d'uniforme cinc cops al dia, mirava amb menyspreu els seus dos afables cosins –tots tres eren néts de la reina Victòria– que ocupaven els trons d'Anglaterra (Jordi V) i Rússia (Nicolau II).
Però aquell any 1913, sense que gairebé ningú se n'adonés, tot aquest món estava a la vora de l'abisme. En un termini de cinc anys, tres imperis europeus desapareixerien, tres emperadors moririen o anirien a l'exili, i les antigues dinasties dels Habsburg, els Hohenzollern i els Romanov serien derrocades. Vint milions d'homes i dones, aristòcrates i plebeus per igual, moririen. “Les làmpades s'apaguen a tot Europa –va dir Edwards Grey, ministre d'Afers Exteriors de la Gran Bretanya, mentre contemplava les llums de Whitehall la nit de 1914 en què la Gran Bretanya i Alemanya entraren en guerra–. No tornarem a veure-les enceses abans de morir.” Què havia passat? És sorprenent, però alliçonador, que Eric Hobsbawm digui que “és totalment segur que cap govern d'una gran potència, en els anys anteriors a 1914, desitjava una guerra general europea”. Certament, les potències no eren pacífiques –menys encara pacifistes– i es preparaven per a la guerra; però el factor desencadenant del conflicte va ser la convicció que la guerra era inevitable, raó per la qual alguns governs decidiren que era necessari escollir el moment més favorable per desencadenar-la. ¿No era millor començar la lluita –es preguntaren– abans que la situació fos menys favorable? Fins al final de la seva vida, Gavrilo Princip –l'assassí de l'arxiduc Francesc-Ferran a Sarajevo– no pogué creure que la seva insignificant acció hagués posat el món en flames.
I per què la guerra era considerada inevitable? Sembla clar que el desenvolupament capitalista va portar inevitablement el món en la direcció de la rivalitat entre els estats, a l'expansió imperialista, a l'enfrontament i a la guerra. La rivalitat nacional per conquerir els mercats mundials, els recursos materials i el control de determinades regions com el Pròxim Orient i l'Orient Mitjà, van ser les causes directes de la guerra. I al darrere d'aquesta realitat hi havia una idea clau: la inevitable correlació entre creixement econòmic i poder polític. O, dit d'una altra manera, la convicció que, com més poderosa sigui l'economia d'un país, més hegemònica ha de ser la seva posició nacional com a estat nació. Com afirma el pensament nacionalista alemany: “Heute Deutschland, morgen, die ganze Welt”, és a dir, “Avui Alemanya, demà el món sencer”. S'havia produït la fusió de la política i l'economia. La rivalitat política internacional s'establia en funció del creixement i de la competitivitat de l'economia. No és estrany, per tant, que aquesta guerra portés la revolució, inicialment la revolució russa, però, més en general, la revolució com una constant mundial en la història de tot el segle XX: la humanitat necessitava una alternativa. És lògic, per tant, que la Revolució d'Octubre originés el moviment revolucionari de més abast que ha conegut la història moderna, que va pretendre crear un sistema alternatiu i superior al capitalisme.
Aquest miratge es consumí del tot fa un quart de segle, cosa que no va significar “el fi de la història”, sinó, en algun sentit, el retorn de la història, altre cop dominada pel fet econòmic, fins al punt que ha recuperat plena vigència la vella fórmula que poder econòmic és igual a poder polític, de forma que qui té el poder econòmic exerceix una hegemonia de fet sobre tots aquells que estan dintre del seu àmbit d'influència. En el fons, quan es parla de la disjuntiva entre una “Alemanya europea” i una “Europa alemanya”, s'està fen referència al possible retorn d'una Alemanya econòmicament poderosa, que imposi la seva hegemonia, en benefici propi, sobre els altres països europeus. Aquesta possibilitat, que era molt remota l'any 1953 –quan Thomas Mann va exhortar els seus compatriotes, en un discurs que va pronunciar a Hamburg, perquè mai més s'esforcessin a aconseguir una “Europa alemanya”–, és avui un risc real, a conseqüència de la crisi de l'euro, gràcies a la qual la principal potència econòmica del continent està en situació de dictar el full de ruta a les nacions més afectades per la crisi. No és estrany que Jürgen Habermas hagi escrit aquestes paraules: “El redescobriment de l'estat nacional alemany, les noves formes d'una política que avança sense brúixola i a curt termini, i l'acord de la classe politicomediàtica són raons suficients per pensar que a la política li falta alè per un projecte tan gran com la unió d'Europa”. I, si això és així, com sortir d'aquest atzucac? Segons el mateix Habermas, “pot ser que la mirada cap a dalt, cap a les elits polítiques i els mitjans, s'equivoqui de direcció. És possible que la motivació que falta ara tan sols pugui procedir de baix, de la societat civil”. Pot ser. El col·lapse de les classes dirigents fa preveure que seran incapaces d'endegar un procés de regeneració.
