Sense les veles

El dia 11 d'abril del 1980, Narcís Jordi Aragó ens sig­nava una dedi­catòria per­so­nal en un exem­plar del seu lli­bre La devesa, paradís per­dut, que s'aca­bava d'edi­tar. Postil·lava: “Aquesta petita crònica en què tots hi tenim un paper...” Era veri­tat: una tallada subreptícia d'arbres a la Devesa i la nega­tiva del cen­sor eclesiàstic Dr. Cal­zada a dei­xar-ne publi­car un repor­tatge va ser el deto­nant perquè el 1964 l'equip de redacció de Vida Catòlica –un men­sual religiós i ciu­tadà– dimitíssim en bloc. Per atzar del destí, el mateix equip agafà al cap de poc temps el relleu en l'edició del set­ma­nari Presència i el va con­ver­tir en una referència de l'anhel de democràcia i en un pre­cur­sor en la defensa de Cata­lu­nya, en plena dic­ta­dura fran­quista.

L'autor repas­sava la història del parc urbà, asse­nya­lava les seves man­can­ces i posava en qüestió el paper que havien jugat fins lla­vors les auto­ri­tats per defen­sar-lo. A la con­tra­por­tada podem lle­gir: “Quan Eugeni d'Ors va defi­nir Girona com una ciu­tat orde­nada per la febre de Dant, va situar l'infern a les mura­lles, el pur­ga­tori a les esglésies i el cel a la Devesa.” I hi afe­gia: “La Devesa ferida i aban­do­nada és la víctima d'un gran pecat col·lec­tiu que, com el dels vells cate­cis­mes, és d'obra i omissió, perquè tan greu és allò que en el trans­curs dels anys s'ha fet a la Devesa com allò que s'hi ha dei­xat fer.” També citava Jane Jacobs: “La gent es pot posar d'acord per donar uti­li­tat a un parc, i ales­ho­res el farà pros­pe­rar, o bé es pot con­fa­bu­lar per negar-li tota uti­li­tat, i ales­ho­res el parc cai­gut en desgràcia serà un lloc d'abo­mi­nació i de fracàs.”

Han pas­sat més de trenta anys i els dife­rents con­sis­to­ris mai han tro­bat la fórmula per fer-lo asse­qui­ble. Però tots han dit: “Ara sí! Ara sabem el que hem de fer, i ho farem!” L'ante­rior Ajun­ta­ment soci­a­lista va orga­nit­zar un gran des­ple­ga­ment de par­ti­ci­pació ciu­ta­dana, que ha que­dat en res.

Els actu­als esta­dants de la plaça del Vi també diuen que “ara sí!” Però el més difícil era el que deia Jacobs: donar-li uti­li­tat. És el dilema de pre­ser­var el parc i al mateix temps que jugui un paper en la vida ciu­ta­dana. Avui, l'anunci que el pro­per estiu no hi haurà les veles noc­tur­nes, ha aga­fat a tot­hom sense fred ni calor. No hi seran? Bé, doncs no hi seran i prou. En això es reflec­teix un caràcter gironí actual, que passa de tot allò que no l'afecta de forma per­so­nal. És pos­si­ble que din­tre de trenta anys més, els ciu­ta­dans encara el con­si­de­rin un paradís per­dut.