L'esclerosi

El perill de les democràcies occi­den­tals no és la mort, és l'escle­rosi. La democràcia libe­ral és l'únic règim polític que té la legi­ti­mi­tat i pot tenir la fle­xi­bi­li­tat necessària per res­pon­dre als rep­tes del món actual, glo­bal, com­pe­ti­tiu, can­vi­ant i crei­xent­ment comu­ni­cat. És con­dició necessària però no sufi­ci­ent; hi ha democràcies que tenen aquesta fle­xi­bi­li­tat i n'hi ha d'altres que no. És un fet com­pro­vat: la fle­xi­bi­li­tat va lli­gada a la legi­ti­mi­tat.

En un arti­cle recent de R.C. Alt­man s'expo­sen els fets pels quals els EUA estan sor­tint de la crisi econòmica i finan­cera. El mer­cat immo­bi­li­ari va pas­sar de ser el 4% del PIB el 2005 al 2% el 2008. La crisi va obli­gar a rees­truc­tu­rar el mer­cat hipo­te­cari, els balanços dels bancs van ser apro­vi­si­o­nats dels préstecs fallits i, en con­seqüència, se n'ha sane­jat el finançament. El sec­tor, una vegada assu­mi­des les pèrdues per preus inflats, torna ara a créixer un cop absor­bit l'estoc d'habi­tat­ges cons­truïts; de fet, els preus han cres­cut un 8% el 2012. El sane­ja­ment dels bancs ha gene­rat oferta hipo­tecària; l'aug­ment de la població i la recu­pe­ració econòmica, encara tímida, gene­ren una demanda que anirà a l'alça. Es pre­veu una inversió anual crei­xent en el sec­tor del 20% en els pròxims cinc anys, i això supo­sarà un 1% del PIB i 4 mili­ons de llocs de tre­ball en aquest període.

Les noves tec­no­lo­gies han can­viat el mer­cat de gas i petroli als EUA. La frac­tura del subsòl, la injecció d'aigua i la per­fo­ració horit­zon­tal a poca pro­fun­di­tat han permès acce­dir a gas no con­ven­ci­o­nal, shale gas, l'existència del qual no era cone­guda. La pro­ducció de gas s'ha incre­men­tat un 25% en cinc anys i el mateix ha succeït amb el petroli, la pro­ducció del qual ha cres­cut el 12% l'any 2012. La pre­visió és que als EUA se superi la pro­ducció de petroli de l'Aràbia Sau­dita el 2017. Aquest ingrés supo­sarà un incre­ment del PIB dels EUA del 3% i la cre­ació de 3 mili­ons de llocs de tre­ball de qua­li­tat en els pròxims deu anys.

El sis­tema ban­cari s'ha sane­jat. Els grans bancs ja pas­sen els cri­te­ris d'estrès de Basi­lea III i els mit­jans estan en millor situ­ació. El capi­tal en cir­cu­lació per a empre­ses s'apro­xima als nivells del 2008, ha cres­cut per sobre del 10% el dar­rer any, i el crèdit a famílies i con­sum ja l'ha superat. El crèdit està dei­xant de ser un pro­blema als EUA. El sec­tor manu­fac­tu­rer ha millo­rat de manera sig­ni­fi­ca­tiva com a con­seqüència de la crisi, que ha con­di­ci­o­nat la venda a la reducció de preus. Els cos­tos per uni­tat produïda s'han reduït un 11% en els dar­rers anys i l'ocu­pació d'aquest sec­tor ha cres­cut en mig milió de per­so­nes des del 2010. Els cos­tos del sec­tor de l'automòbil autòcton, Ford, Chrys­ler i GM, s'han reduït tant que això els per­met tor­nar a com­pe­tir amb les mar­ques asiàtiques i gua­nyar quota de mer­cat domèstic.

Aquests avan­tat­ges són més deguts a l'evo­lució dels nego­cis i l'eco­no­mia, i a la injecció de diner públic al sec­tor finan­cer amb rapi­desa, que a les refor­mes estruc­tu­rals que el país neces­sita i que s'han pres només en part perquè el neces­sari incre­ment de des­pesa social, dis­cussió recent a la Cam­bra de Repre­sen­tants, ha d'anar acom­pa­nyat d'una inversió pública forta en infra­es­truc­tu­res, recerca i mer­cat tec­nològic que encara no s'ha fet perquè el curt ter­mini és la pri­o­ri­tat i el mitjà i el llarg ter­mini han que­dat rele­gats. El retorn al crei­xe­ment esta­ble per sobre del 2% que per­metrà crear ocu­pació es pro­duirà en el període d'un any i la recu­pe­ració dels nivells de renda ante­ri­ors a la crisi, en els pròxims dos anys.

La diferència amb Europa és gran i en àrees con­cre­tes, radi­cal. No hi ha als EUA l'objec­tiu pri­o­ri­tari i abso­lut que tenim els euro­peus de reducció del dèficit, i això, jun­ta­ment amb un sis­tema polític –els EUA són una fede­ració i Europa, no– que per­met pren­dre deci­si­ons amb la necessària rapi­desa, marca una diferència que ens pesarà als euro­peus, que encara no hem entès que aquest no és el camí per retor­nar al crei­xe­ment i tin­drem, per tant, una eco­no­mia estan­cada durant un llarg període.

Pro­gres­si­va­ment es fan refor­mes a Europa que, si bé necessàries, són exces­si­va­ment len­tes i equi­vo­ca­da­ment incom­ple­tes. La unió fis­cal, la capa­ci­tat ins­pec­tora del sis­tema ban­cari del BCE, el canvi d'un sis­tema de nego­ci­ació entre estats a un sis­tema de govern euro­peu sotmès al Par­la­ment... Tot està ini­ciat, però no fet amb la necessària con­tundència que per­meti aban­do­nar el sis­tema actual i anar al que real­ment neces­si­tem i que els uns, el sud, defen­sen perquè ho neces­si­ten i els altres, el nord, refu­sen per interes­sos par­ti­cu­lars.

L'apro­vació del dar­rer pres­su­post de la UE, pres­su­post res­tric­tiu (-3%) en lloc de tímida­ment expan­siu (+7%) com pro­po­sava la Comissió, és una prova més de l'error rei­te­rat de la política econòmica d'Europa. Es podria argu­men­tar que en l'àmbit naci­o­nal hi ha dèficits que han de ser cor­re­gits si com­par­tim l'euro, per evi­tar des­vi­a­ci­ons exces­si­ves que afec­tin el con­junt, però que, en l'àmbit de la Unió, el pres­su­post en temps de forta crisi sigui res­tric­tiu és un error; ja se sap des de fa més de 80 anys que la des­pesa pública és inde­fu­gi­ble per sor­tir de la crisi. Aquest pres­su­post comu­ni­tari, que té la gra­ve­tat de ser per a deu anys, demos­tra que la pri­mera pri­o­ri­tat dels estats són ells matei­xos i no la Unió i el pro­blema és que sense enfor­tir aquesta no hi ha sal­vació per a aquells. No és espe­ra­ble que Europa surti de la crisi fins pas­sats cinc o sis anys. Tenim el perill de repe­tir l'error que va fer el Japó, que passa per un llarg període d'estan­ca­ment de la seva eco­no­mia més degut a man­can­ces polítiques que econòmiques.

A Espa­nya, a l'error en la política econòmica s'afe­geix una política social injusta, inter­ven­ci­o­nista i cen­tra­lit­za­dora, deri­vada d'una ide­o­lo­gia que es pretén libe­ral i és d'arrel auto­ritària. No es millora la funció pública; no es mira de fer més amb menys; es reta­llen ser­veis sense inten­tar man­te­nir-los de manera dife­rent; no es redu­eix l'admi­nis­tració esta­tal dupli­cada a les auto­no­mies i als ens locals, sinó que se'n qüesti­ona l'eficàcia; no es fan polítiques acti­ves con­tra l'atur, espe­ci­al­ment el juve­nil; no se sot­met a la com­petència ens admi­nis­trats per l'Estat per raons de con­trol i man­te­ni­ment del poder –Aena, Ports de l'Estat, Renfe, Adif, etc.–; no es pri­o­rit­zen les inver­si­ons públi­ques en gene­ral i les infra­es­truc­tu­res en par­ti­cu­lar per raons d'eficiència econòmica o social, sinó de cli­en­te­lisme polític..., i tot això es fa des del descrèdit de la cor­rupció i l'insult a la intel·ligència de la ciu­ta­da­nia que supo­sen les expli­ca­ci­ons que es donen per excu­sar-la.

L'escle­rosi afecta poc els EUA, més Europa, i para­litza Espa­nya.