Arrels d'estat

En vigílies de Sant Jordi vaig anar al Palau de Pedral­bes a una recepció amb pal­pi­ta­ci­ons d'estat. El con­se­ller de Cul­tura, Fer­ran Mas­ca­rell, es dirigí en català a direc­tius de fil­mo­te­ques de 62 països. Podia fer-ho en francès (idi­oma en què parlà el pre­si­dent de la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal d'Arxius Fílmics, que aque­lla tarda obria el 69è congrés), en anglès o en cas­tellà. Ho féu en català. Un tra­duc­tor ho repe­tia en anglès. És habi­tual a les tro­ba­des inter­na­ci­o­nals en països amb iden­ti­tat: les auto­ri­tats s'expres­sen en la llen­gua naci­o­nal i els assis­tents ho sen­ten també en anglès.

Aca­bats els dis­cur­sos escoltàrem música de Nino Rota amb accent català. “Teniu també ins­tru­ments genuïns que poden tocar peces uni­ver­sals”, em digué un con­gres­sista francès. Cert. La veu car­nal de la tenora i els tim­bres fes­tius de tibles i fis­corns s'adi­uen amb les melo­dies d'Amar­cord o El Padrí.

El patri­moni cine­ma­togràfic català és potent, remarcà el con­se­ller. La nit abans, el 33 n'havia emès una mos­tra: Vida en som­bras, fil­mada el 1948 pel dis­sor­tat Llo­renç Llo­bet-Gràcia. “Una obra mes­tra”, em digué el catedràtic Romà Gubern als jar­dins del Palau.

Aquell lloc evoca ins­tants d'història amb tocs d'estat. La Fede­ració Inter­na­ci­o­nal d'Arxius Fílmics fou fun­dada el 1938, l'any en què aquest Palau rebia ambai­xa­dors que lliu­ra­ven cre­den­ci­als al pre­si­dent Negrín. Era estruc­tura d'estat. La façana nou­cen­tista només fa pat­xoca. Els jar­dins dis­se­nyats per Rubió i Tudurí com­pen­sen la mes­qui­nesa dels mate­ri­als emprats en l'edi­fici.

Les roses eren en plena des­closa aque­lla tarda. Mas­ca­rell explicà als estran­gers la Cata­lu­nya que veu­rien dos dies després, dia de Sant Jordi: lli­bres i roses a des­dir. La cobla Mari­nada mostrà altres arrels de l'uni­vers cul­tu­ral català: sar­da­nes mítiques (Per tu ploro, La Santa Espina) i una obra mes­tra del gènere, Somni, de Manuel Saderra. Algú expli­cava a un con­gres­sista que ara el jovent català sol mirar la sar­dana amb indi­ferència. Les estruc­tu­res d'estat no crei­xe­ran ufa­nes si no reguem les arrels.