L'endemà del dissabte

Quan encara no havia tom­bat la tren­tena, tenia Josep Maria Espinàs clas­si­fi­cat –i pot­ser no era l'únic lec­tor de la meva edat que ho feia ales­ho­res– com un escrip­tor innocu, en el sen­tit que con­si­de­rava que era un d'aquells autors l'obra dels quals deixa el lec­tor del tot intacte, sense haver-lo ni com­mo­gut ni fet riure ni xocat ni fet pen­sar ni res. És més, con­fesso que, havent lle­git El nen de la plaça Ballot en dia­go­nal, em vaig enfa­dar tant amb l'apa­rent insi­pi­desa d'aquesta memòria de la infància que el vaig apro­fi­tar per fal­car un sofà que anava coix.

No va ser fins que vaig lle­gir les pri­me­res novel·les d'Espinàs que em vaig ado­nar de fins a quin punt havia malentès i malin­ter­pre­tat les qua­li­tats (i inten­ci­ons) literàries d'aquest autor: aques­tes històries, ubi­ca­des en els anys cin­quanta, impac­ten d'una manera des­con­cer­tant, ama­ra­des com són d'un rea­lisme sor­pre­nent­ment inde­le­ble (en una d'elles –crec que Com gani­vets o fla­mes– hi ha una des­cripció d'una botiga de lle­gums cuits que encara flairo cada cop que hi penso).

Més tard, tot lle­gint la no-ficció d'Espinàs, com ara Temps afe­git i I la festa con­ti­nua, vaig poder com­pro­var que una part de la força tan punyent d'aquests micro­ar­ti­cles pro­ve­nia de la seva vari­e­tat com­bi­nada amb una manca com­pleta de tòpics, de la seva ori­gi­na­li­tat genuïna, per dir-ho així. Però no va ser fins fa qua­tre dies, en lle­gir Una vida arti­cu­lada (una selecció de 35 anys d'arti­cles dia­ris), que vaig cop­sar la gran­desa –és la paraula justa– d'Espinàs. En aquests tex­tos, una mor­da­ci­tat ben bé mon­zo­ni­ana ha estat pas­sada per una mena de sedàs zen, de manera que el lec­tor se sent a la vegada assos­se­gat, pro­vo­cat i entre­tin­gut. Hi ha, a més, sor­presa rere sor­presa: la des­cripció d'uns nens en un barri obrer de Hong Kong, posem per cas, o bé la idea d'obser­var la mateixa can­to­nada dia rere dia (idea que un per­so­natge de Paul Aus­ter posa­ria a la pràctica a Bro­oklyn, a la pel·lícula Smoke, setze anys després que ho hagués fet Espinàs a Bar­ce­lona), o bé certs frag­ments auto­bi­ogràfics que em van obli­gar a plo­rar, les emo­ci­ons bur­xa­des per aques­tes des­crip­ci­ons pre­ci­sos però gens sen­ti­men­tals del pas­sat. Un dels tex­tos que més llàgri­mes em va fer amo­llar des­criu, jus­ta­ment, un moment de la infància d'Espinàs, que va tenir lloc a la plaça argen­to­nina de Ballot.