Lapao sigui amb vosaltres

En un món on s'estan impo­sant els igno­rants, contrària­ment al que la majo­ria pensàvem que pas­sa­ria en el segle XXI, arri­bem a situ­a­ci­ons que ja no sé si poden pro­duir puja­des de tensió, aci­desa d'estómac o cap mena d'exal­tació. Hem que­dat immu­nit­zats. No cal per­dre el temps amb diàlegs de sords. Val més dei­xar dir i anar a la nos­tra i asse­gu­rar el procés que pot posar fi a aquests des­propòsits. Si existís el premi Nobel de la imbe­cil·litat, no dubto que se l'endu­rien els que han encu­nyat aquest nou terme lingüístic tan defi­ni­dor del que es parla a la franja d'Aragó: la Lapao. Aquest diu­menge, a la missa, quan el capellà ha dit que ens donéssim la pau, m'han vin­gut ganes de riure per la coin­cidència fonètica. Els d'Aragó sí que tenen Lapao per temps. Crec, però, que hem d'agrair aques­tes idees absur­des sor­ti­des periòdica­ment d'algun his­pa­no­pen­sant il·lumi­nat. Són més efec­ti­ves aques­tes actu­a­ci­ons que totes les que puguem fer nosal­tres. I això, diguin el que diguin, es nota. En una enti­tat a la qual estic vin­cu­lat hem pro­cu­rat que algu­nes figu­res del món del peri­o­disme o de la lite­ra­tura vin­gues­sin a fer con­ferències de temàtica diversa. En prin­cipi, algu­nes d'elles interes­sa­ven als orga­nit­za­dors per par­lar de les seves obres literàries gua­nya­do­res, dels assa­jos sobre el País Valencià, de temes dels dia­ris vir­tu­als, etc. És el cas, per exem­ple, de Patrícia Gabancho, de Vicent Sanc­his o de Vicent Par­tal. Però la gent conei­xia bé, també, que aquests autors havien donat molt clara­ment la seva visió sobre el futur del país. I això va ser la millor pro­pa­ganda. La sala del Club Marina Casi­net de Llo­ret es va omplir total­ment cada vegada i els col·loquis es van per­llon­gar llar­ga­ment. Patrícia Gabancho no sola­ment va sig­nar exem­plars de La néta d'Adam, sinó de la seva Crònica de la inde­pendència. Vicent Sanc­his devia fir­mar més exem­plars d'Adéu Espa­nya! que de Valen­ci­ans, encara. I final­ment, Vicent Par­tal va estam­par el seu autògraf en força volums del seu lli­bre A un pam de la inde­pendència. M'atre­vi­ria a dir que, entre un públic divers, hi havia bas­tan­tes per­so­nes de les que abans eren molt mode­ra­des o reti­cents a idees seces­si­o­nis­tes. I feia goig veure com seguien la xer­rada, com inter­ve­nien, com adqui­rien el lli­bre abans que s'acabés. I és que l'acció sis­temàtica de cada dia con­tra la nos­tra llen­gua i la nos­tra iden­ti­tat està gua­nyant un munt d'adep­tes a la causa. Tot­hom n'està fart. Feli­ci­tem els que ens pro­vo­quen. Que Lapao sigui amb tots ells.