Opinió

Dèficits i asimetries

Demanar ara simetria o igualtat entre ciutadans, quan en la base dels diferents dèficits hi ha una gran desigualtat, no és lògic i sembla un mer exercici d'oportunisme

Les dar­re­res set­ma­nes s'ha gene­ra­lit­zat el debat sobre el volum de dèficit públic que l'Estat per­metrà a les comu­ni­tats autònomes per a l'exer­cici 2013. Un cop les auto­ri­tats euro­pees han rela­xat el límit de dèficit públic per a tot l'Estat fins al 6,3% del PIB (algu­nes veus diuen que en rea­li­tat seria el 6,5%), sem­bla que l'Estat per­metrà que les comu­ni­tats gene­rin un dèficit equi­va­lent a l'1,2% del PIB (uns 15.000 mili­ons d'euros a repar­tir entre totes les comu­ni­tats). Val a dir que l'admi­nis­tració de l'Estat se'n reserva, doncs, un 5,3% (uns 55.000 mili­ons d'euros).

El pro­blema ha sor­git a l'hora de repar­tir aquest 1,2% entre les dife­rents comu­ni­tats. Una opció seria repar­tir aquesta pos­si­bi­li­tat de dèficit de forma pro­por­ci­o­nal al PIB i que totes les comu­ni­tats es veies­sin obli­ga­des a no superar l'1,2%. Però com que no totes les comu­ni­tats par­tei­xen d'un mateix volum de dèficit, les que tenen el dèficit més ele­vat hau­rien de fer reta­lla­des més grans i, per tant, l'efecte advers sobre la seva eco­no­mia i la seva població seria més gran. La lògica por­ta­ria a dir que és el seu pro­blema, si tenen el dèficit més ele­vat és perquè no van fer qua­drar els comp­tes abans. “No van fer els deu­res”, se sent a dir amb assiduïtat entres els barons (i les fem­bres) del par­tit gover­nant. El pro­blema és que aquest atac de sime­tria que els ha aga­fat no és simètric. No es repar­teix de manera igual cap a tots els àmbits del finançament autonòmic.

La sime­tria seria ara un valor a tenir en compte si tot el procés de finançament fos simètric, però no ho és gens. Ho seria si totes les comu­ni­tats dis­po­ses­sin de tots els impos­tos que recap­ten, o si l'Estat repartís el que recapta a cada comu­ni­tat segons la població, o segons el PIB. O inclús si ho fes per tal d'igua­lar els ser­veis públics que es donen a cada comu­ni­tat, hi hau­ria alguna sime­tria. Però no sabem quin cri­teri uti­litza, l'únic que sabem és el resul­tat final. I aquest resul­tat final no és gens simètric. Implica que hi ha comu­ni­tats que dis­po­sen de més diners dels que recap­ten i comu­ni­tats que en dis­po­sen de menys. Cosa que fins a cert punt és lògica, però que cal no obli­dar ara. Un breu recor­da­tori: la diferència entre el que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya paguen en impos­tos i el que reben en ser­veis públics i inver­si­ons és equi­va­lent, per terme mitjà, al 8% del PIB. Això són uns 16.000 mili­ons d'euros cada any. Un dèficit públic del 2% del PIB, el que sem­bla recla­mar el govern de la Gene­ra­li­tat, serien uns 4.000 mili­ons d'euros l'any. És a dir, si Cata­lu­nya aportés a la resta de l'Estat la mei­tat del que hi aporta, 8.000 mili­ons, tin­dria no un dèficit públic sinó un superàvit del 2%. I apor­tar 8.000 mili­ons l'any no seria poc. És una quan­ti­tat bas­tant supe­rior al que apor­tava cada any Europa en els moments en què els fons euro­peus tenien la seva mag­ni­tud més gran.

A CAUSA D'Aquest modEL de finançament, Cata­lu­nya ha hagut de gene­rar dèficits públics i endeu­tar-se per poder pres­tar uns ser­veis simi­lars als d'altres comu­ni­tats. El seu major endeu­ta­ment és fruit d'una enorme asi­me­tria. Dema­nar ara sime­tria o igual­tat entre ciu­ta­dans, quan en la base dels dife­rents dèficits hi ha una gran desi­gual­tat, no és lògic i sem­bla un mer exer­cici d'opor­tu­nisme.

Una altra idea que s'ha pogut escol­tar és que hi ha comu­ni­tats insa­ci­a­bles, o que mal­ba­ra­ten els diners, i que aquesta és la veri­ta­ble raó del seu dèficit més ele­vat. Però lla­vors si aques­tes comu­ni­tats gas­ten els diners en coses inútils, serien comu­ni­tats menys efi­ci­ents i menys com­pe­ti­ti­ves. I per exem­ple expor­ta­rien menys que les altres. Però contrària­ment, les comu­ni­tats que estan més endeu­ta­des són les que més expor­ten. Les comu­ni­tats de l'arc medi­ter­rani, Cata­lu­nya, València, Bale­ars i Múrcia, són a la vegada les més endeu­ta­des en ter­mes per càpita i el pol expor­ta­dor més impor­tant de l'Estat. Una asi­me­tria ben pecu­liar. Exis­tei­xen massa asi­me­tries, per fer de la sime­tria un valor.

I les dar­re­res set­ma­nes totes les quei­xes van només cap a una deter­mi­nada asi­me­tria. La del repar­ti­ment del dèficit. Escol­tant les veus de pre­si­dents de dife­rents comu­ni­tats autònomes, dis­con­for­mes amb el supo­sat tracte de favor cap a Cata­lu­nya, no deixa d'estra­nyar la constància amb què el pre­si­dent Rajoy es manté en aquesta idea d'un repar­ti­ment asimètric del límit de dèficit. Hi ha moments en què es podria pen­sar que hi ha una mica de tea­tre en tot aquest soroll. En altres moments pot fer la impressió que el pre­si­dent del govern ja no deci­deix com repar­tir el total de dèficit entre les admi­nis­tra­ci­ons, de la mateixa manera que no pot deci­dir quin és el total de dèficit per a l'Estat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.