El temps no acompanya

Ja fa molts anys que, quan intu­eixo que el fred comença a millo­rar i el calen­dari em rati­fica que la calor, tot i que tot just ha començat a aparèixer, no dis­mi­nuirà i que el bon temps anirà in cres­cendo fins a mit­jan agost, em poso d'allò més con­tenta i em pre­paro amb il·lusió per fer el canvi d'armari esta­ci­o­nal que per­toca. Després d'un hivern ple de gri­sos, negres i mar­rons, els colors clars del ves­tu­ari són una injecció d'opti­misme que cada any és ben­vin­guda.

Amb aquesta tra­dició d'ordre i logística fami­liar, ja fa molts dies, quan la bonança sem­blava que s'ins­tal·lava defi­ni­ti­va­ment i començàvem a ense­nyar braços i cames (encara una mica orfes de sol i more­nor), vaig deci­dir que ja es podien desar els jer­seis de llana, els pan­ta­lons grui­xuts i les jaque­tes d'abri­gar. En con­seqüència, també calia començar a treure del seu període d'hiber­nació les samar­re­tes pri­ma­ve­rals, les fal­di­lles i els pan­ta­lons vapo­ro­sos i les saba­tes aptes per al bon temps. Ima­gi­nin que gran que era el meu opti­misme que quasi vaig estar a favor de donar suport a la idea de la meva filla que veies­sin la llum les sandàlies!

Va ser tan eficaç la nos­tra urgència de can­viar i relle­var el ves­tu­ari que també les botes i els mit­jons con­for­ta­bles varen estar endreçats orde­na­da­ment i col·locats al lloc assig­nat a la part de dalt dels arma­ris. Quina gran equi­vo­cació! Els he de con­fes­sar que, com que no volia morir de pul­mo­nia, ja fa dies que el calçat hiver­nal torna a ser orde­nat al mateix lloc que ha ocu­pat els dar­rers mesos. És a dir, ben a prop, perquè així, cada matí, quan amb resig­nació veig que la canícula encara és molt lluny, m'estal­vio d'enfi­lar-me a les llei­xes per esbri­nar a quina caixa són aque­lles botes mar­rons tan mones o les saba­tes negres tan con­for­ta­bles que vaig guar­dar quan em va enga­nyar el meu anhe­lat espe­rit pri­ma­ve­ral.

La qüestió és que fa tres set­ma­nes que m'aixeco pen­sant que avui sí, avui per fi haurà can­viat el temps i podré dei­xar de ves­tir-me amb capes com si fos una esplèndida ceba de Figue­res i per fi el sol em començarà a escal­far la pell fent el que li toca per l'època de l'any en què estem. Però no hi ha res a fer. Fa un fred que pela. Plou a bots i bar­rals i els ves­pres tor­nen a ser gèlids. Què hi farem, el temps em té una mica empre­nyada!