Viure sense tu
Solcs
L'agulla comença a lliscar pels solcs de vinil, pel camí de la sínia musical del disc de vinil. Espetega com l' arada que fa saltar pedres mentre remena la terra. El Cosmos de maleta, és on hi havia l'agulla que feia sonar el disc de George Moustaki, que ha deixat solc en la memòria musical. Els CD es va endur aquell cruixir orgànic i en un llarg goteig van desapareixent els músics i cantants que vam conèixer gràcies als vinils. La seva rialla franca, brillant en la portada d'aquell disc, ha estat també en els avatars, en les fotos de tots aquells que han piulat i repiulat fragments de Le métèque. És un solc diferent, és un cruixir diferent. L'hem tornat a cantar, fent anar la gola enrere per poder dir amb bona pronúncia que aquell era un jueu errant. El seu adéu ha fet recuperar presència al francès a la xarxa, i les seves cançons han tornar a sonar a emissores de ràdio i televisió. El solc de la memòria s'ha remogut gràcies a la força evocativa de la música. Ens fa renéixer. Marina Rossell ha reviscut les hores i cançons compartides amb el cantant d'Alexandria. La música ens ha regirat el cervell a tots plegats. A mi m'ha vingut al cap la imatge d'un bany de mar que vaig compartir amb Moustaki a la platja de Sant Salvador, al Vendrell. La platja de Pau Casals també va ser platja de Moustaki. Ell actuava a la vila, i jo que començava, el vaig entrevistar per Ràdio Salou, emissora de la SER, com més tard faria per Catalunya Ràdio, però sense bany marítim. Va ser curiós, poder combinar entrevista i bany improvisat. El meu peu girava i solcava l'arena de la platja imitant un tocadiscs a 33 revolucions. I entre els solcs em ve el record del Col·lectiu Llibertari de Vilaplana (Baix Camp), que fa 33 anys el va convèncer per actuar i va organitzar un sonat concert en aquest petit poble, que de petit ara deurà quedar despullat d'administració. Solcs del temps. Quins viaranys segueixen els records, que es desplacen estranyament com si fossin le métèque?
