Gatsby

Pot­ser el més des­ta­ca­ble de la dar­rera adap­tació d'El gran Gatsby és que la seva des­me­sura visual i nar­ra­tiva sem­bla més pròpia del per­so­natge, Gatsby, que no pas del novel·lista, Fitz­ge­rald. És com si hagues­sin encar­re­gat la direcció al per­so­natge en comp­tes d'escol­tar l'autor. Si fos un joc deli­be­rat podria tenir alguna gràcia, però pot­ser no és ni això. L'altre mèrit del film pro­ta­go­nit­zat per Di Caprio està direc­ta­ment rela­ci­o­nat amb el moment històric. Vull dir que, vista després d'anys de boom econòmic i en plena res­saca depres­siva, els som­nis d'en Jay Gatsby aga­fen una dimensió alliçona­dora i con­vi­den a refle­xi­ons ine­vi­ta­bles. Quan Fitz­ge­rald va publi­car la novel·la, el 1925, en plena ale­gria con­su­mista, el lli­bre va pas­sar sense pena ni glòria. Només quan es va ree­di­tar, el 1945, amb la pers­pec­tiva de la pro­funda depressió econòmica dels anys trenta que havia com­mo­ci­o­nat la soci­e­tat ame­ri­cana, el públic hi va saber entre­veure una inqui­e­tant metàfora del “somni ame­ricà”. Va ser el pri­mer cop d'alerta artístic sobre les con­seqüències tràgiques que ama­guen els som­nis absurds i des­me­su­rats que for­men part de l'èpica naci­o­nal dels EUA. Una pre­mo­nició de la Mort d'un viat­jant, d'Art­hur Miller. A vega­des, pobre Fitz­ge­rald, els grans lli­bres s'avan­cen massa al seu temps. I és així que Fitz­ge­rald, tan fas­ci­nat pels diners i pels rics, va aca­bar esgo­tat i alcohòlic, amb una mort pre­ma­tura als 44 anys que no li va per­me­tre veure les ven­des milionàries del lli­bre que l'hagués fet ric. Una for­tuna pòstuma! Gatsby, és clar, també va aca­bar mala­ment. Un noi pobre que, a còpia de volun­tat i cor­rup­ci­ons, esdevé riquíssim pen­sant que així recon­que­rirà la noia de família bona amb la qual van tenir un amor ado­les­cent. Tot a l'altar d'un somni imma­cu­lat per una noia sense suc ni bruc que no s'ho valia. Només el nar­ra­dor de la novel·la té temps d'ado­nar-se de dos detalls que a Gatsby li havien pas­sat per alt: els rics de tota la vida sem­pre se'n sur­ten, ali­ens a les con­seqüències tràgiques dels seus actes. L'altre detall és que el temps mana i que el pas­sat sovint ens reclama, però no es pot repe­tir.