Cuevas Bajas

Del poble de Cue­vas Bajas (Màlaga) van par­tir mol­tes dones i homes en els pri­mers anys de la segona mei­tat del segle pas­sat, bus­cant la pros­pe­ri­tat, allu­nyant-se del mal viure i ali­men­tant l'espe­rança d'un futur millor, una il·lusió que fa variar la vida a molts joves del país en els nos­tres dies i que mar­xen a l'estran­ger per tro­bar feina i dei­xar d'estar abo­cats a un camí sense sor­tida. Temps dife­rents, situ­a­ci­ons sem­blants. La Bis­bal d'Empordà va rebre cen­te­nars de cueveños essen­ci­al­ment a finals dels anys cin­quanta i prin­cipi dels sei­xanta del segle XX, en una onada migratòria que volia dei­xar enrere pobresa i falta de tre­ball i que va supo­sar un aug­ment per­cen­tu­al­ment molt impor­tant de població a la Bis­bal d'Empordà, que va pas­sar de prop dels 4.500 habi­tants a gai­rebé 7.000. Els nou­vin­guts van diluir-se amb la població autòctona amb una con­vivència essen­ci­al­ment ade­quada on no es podien ama­gar –explica gent que ho va viure– des­con­fi­an­ces i recels, però que també va engen­drar –amb el temps– pros­pe­ri­tat, desen­vo­lu­pa­ment, canvi de fiso­no­mia urbana i, final­ment, mes­tis­satge cul­tu­ral. Cue­vas Bajas ja ha parit cata­lans –ningú ho pot negar, dels de tota la vida– amb traçabi­li­tat cueveña, amb cognoms cueveños i amb hàbits i llen­gua ben nos­trada, i, fins i tot, ha engen­drat inde­pen­den­tis­tes, ara que tenen tanta mala premsa fora d'aquí.

Cue­vas Bajas és història bis­ba­lenca i, com a tal, la població l'ha d'assu­mir ple­na­ment. Abans-d'ahir en un ple, inu­su­al­ment plàcid, els repre­sen­tants esco­llits democràtica­ment van apro­var per una­ni­mi­tat l'ager­ma­na­ment de la Bis­bal amb la població anda­lusa, una decisió que per a uns va ser una ofi­ci­a­lit­zació d'una rea­li­tat i, per a altres, un acte de justícia. El cert és que aquells que van ser esco­llits pel poble dimarts van ser visi­tats per una colla de veïns que volien veure'ls tots amb la mà ben enlaire. Quan els regi­dors van donar el sí a l'ager­ma­na­ment, bona part del públic, que volia viure inten­sa­ment el moment, no es va poder estar d'aplau­dir. Es lle­gien força cares de sen­ti­ment, alguna feso­mia d'agraïment i mol­tes expres­si­ons que cri­da­ven en silenci un “ja era hora!”.

Xavier Dilmé, de CiU, era l'únic regi­dor pre­sent ahir que va viure el pri­mer inter­canvi cul­tu­ral entre les dues pobla­ci­ons l'any 1991, una cir­cumstància que s'ha anat repe­tint a través de diver­sos equips de govern de colors dife­rents des de lla­vors. “Feia poc que era regi­dor –recor­dava Dilmé dimarts en el ple– i en aque­lla tro­bada es va tren­car molt de gel. Ara la Bis­bal s'agafa l'ager­ma­na­ment amb abso­luta nor­ma­li­tat.” Lluís Sais, d'ERC, que va ser alcalde de la Bis­bal en el man­dat ante­rior i els sis pri­mers mesos d'aquest, par­lava del tracte extra­or­di­nari que havia rebut en un viatge que va fer a Cue­vas Bajas.

L'entu­si­asme, però, va pas­se­jar-se només per les ban­ca­des del públic. Entre els repre­sen­tants del poble hi va haver satis­facció ver­bal. El recel s'intuïa latent. Pot­ser ja és el moment de pre­gun­tar-se per què. Per què allò que abans-d'ahir algú defi­nia com a acte de justícia no ho havia ofi­ci­a­lit­zat cap altre equip de govern, tenint en compte que tots els par­tits repre­sen­tats ahir –menys el PP– han gover­nat en un moment o altre la Bis­bal? La història con­ver­tirà el 28 de maig del 2013 en el dia que un poble accep­tava part de la seva història. De sin­ce­ri­tat no en par­larà pas. Par­larà, pro­ba­ble­ment, de justícia.