Sang i fetge

Per­me­teu-me una anècdota veraç. Quan tre­ba­llava al Dia­rio de Bar­ce­lona, tenia al meu cos­tat el redac­tor de suc­ces­sos, un gran pro­fes­si­o­nal, que vivia inten­sa­ment la seva feina. Jo era redac­tor de comar­ques i quan algun cor­res­pon­sal m'envi­ava alguna notícia de suc­ces­sos, jo l'havia de pas­sar, lògica­ment, a la secció cor­res­po­nent. “Ricard, tinc un roba­tori a...”. Ni cas, ni tan sols aixe­cava el cap. Perquè m'escoltés li havia de dir: “Ricard, tinc qua­tre morts a...”. Automàtica­ment ho dei­xava tot i em començava a fer pre­gun­tes. Els temes de crims sem­pre han cri­dat l'atenció, tant als peri­o­dis­tes com als lec­tors. Siguem sin­cers. No és estrany que hi hagi revis­tes espe­ci­a­lit­za­des, que cri­den l'atenció només lle­gint el títol de por­tada, que mol­tes vega­des sol ser fins i tot maca­bre. Jus­ta­ment aquesta set­mana estàvem fent tertúlia un grup d'amics i va sor­tir la notícia del judici a l'home que va posar fi a la vida d'11 per­so­nes grans a Olot, segons ha con­fes­sat ell mateix. I també dies enrere vàrem seguir el judici a l'homi­cida de Sant Pere Pes­ca­dor. I aquesta mateixa set­mana, un expo­li­cia muni­ci­pal de Girona ha matat la cunyada i ferit la dona a Cal­des de Mala­ve­lla. No ens vàrem posar d'acord, ho he de dir, després de donar mol­tes vol­tes sobre si els dia­ris s'hi recreen o no, en aquesta mena de notícies. La veri­tat és que des que estic tre­ba­llant de peri­o­dista, i fa una bona colla d'anys, el trac­ta­ment dels temes de violència sem­pre l'hem tin­gut a sobre la taula. I periòdica­ment s'han rebut car­tes o tru­ca­des de lec­tors que pro­tes­ta­ven per la manera com s'han trac­tat aquests temes.

Tot això ho dic avui perquè el judici de Joan Vila, d'Olot, ha remo­gut el tema altra vegada. Només citaré dos títols, un d'El Punt Avui i un altre d'El País. “L'assassí d'anci­ans avui declara davant el jurat”, deia El Punt Avui. I El País ho titu­lava així: “El cela­dor que ase­si­naba en serie.” N'hem lle­git molts d'altres en aquesta línia. Cer­ta­ment que els dos títols són objec­tius. El que diuen és cert, no hi ha cap sub­jec­ti­vi­tat. El dubte que tenien els meus con­ter­tu­li­ans és si els títols han de ser tan durs. Es podria o cal­dria dir d'una altra manera, diguem-ne més suau, més sen­si­ble? És difícil de dir. Uns estan segurs que sí, i fins i tot m'he tro­bat amb molta gent que pensa que els peri­o­dis­tes de suc­ces­sos són uns sàdics i es recreen amb el sang i fetge. Res de tot això, almenys pel que fa referència a aquest diari. Crec que el tema s'ha plan­te­jat mol­tes vega­des i hi ha una gran sen­si­bi­li­tat. Cosa que no vol dir que a vega­des es pugui pas­sar una mica de la rat­lla, sovint pre­ci­sa­ment perquè fer un titu­lar curt i que digui el que vol expres­sar la notícia no és fàcil. I vull recal­car, també, que pre­ci­sa­ment en aquest cas d'Olot s'ha des­ta­cat mol­tes vega­des la part posi­tiva d'en Joan Vila, que també té coses bones. Acabo desit­jant que els peri­o­dis­tes siguin molt pro­fes­si­o­nals en aquesta mena de temes, però també molt humans. No hi ha ningú abso­lu­ta­ment bo ni ningú abso­lu­ta­ment dolent. I qui no ha fet coses que després se n'ha hagut de pene­dir? Per això tot­hom té dret a un advo­cat defen­sor, no?