Palamós, Cuixà o Manhattan

De cop i volta, s'ha tor­nat a par­lar del claus­tre romànic del Mas del Vent de Palamós. El seu des­co­bri­dor, Gerardo Boto, va dic­ta­mi­nar que era autèntic, men­tre la Gene­ra­li­tat sos­te­nia que es trac­tava d'una imi­tació ela­bo­rada durant el segle XX. Ara, després que el pro­fes­sor Boto es refermés en el con­ven­ci­ment sobre l'auten­ti­ci­tat de les peces, l'his­to­ri­a­dor i arqueòleg Edu­ard Riu Bar­rera ha afir­mat taxa­ti­va­ment que es tracta d'un engany. Sigui com sigui, és cert que s'havia reins­tal·lat a Madrid amb la intenció de ven­dre'l a algun ame­ricà, i que un dels interes­sats va ser el mag­nat de la premsa William Ran­dolph Hearst, immor­ta­lit­zat per Orson Welles a Ciu­tadà Kane. Hearst s'havia fet cons­truir una fas­tu­osa mansió, que Wells va recrear en els fantàstics deco­rats del film. El claus­tre, doncs, podia haver apa­re­gut a les imat­ges d'una de les millors pel·lícules de la història.

El que sí que va merèixer els honors de la cine­ma­to­gra­fia va ser el claus­tre romànic de Sant Miquel de Cuixà, adqui­rit en part per un altre mag­nat nord-ame­ricà i tras­lla­dat a The Clois­ters, l'àmbit d'arqui­tec­tura euro­pea del Metro­po­li­tan Museum of Art de Nova York, situat en un extrem de Man­hat­tan, a la vora del Hud­son. En aquell racó de pau, recon­ver­tit pel cinema en un con­vent de mon­ges, Joseph Cot­ten con­versa amb Lilian Gish a la recerca de Jen­ni­fer Jones, la mis­te­ri­osa pro­ta­go­nista del film Jen­nie, de William Die­terle.

A més del cine­ma­togràfic, el claus­tre de Cuixà ha meres­cut un doble i excep­ci­o­nal pro­ta­go­nisme poètic. La mei­tat que roman al Con­flent va ser evo­cat fugaçment per Ver­da­guer a l'epíleg de Canigó, men­tre que la mei­tat ame­ri­cana va ins­pi­rar el poema The Clois­ters de Jorge Luis Bor­ges: “De un lugar del reino de Fran­cia/tra­je­ron los cris­ta­les y la pie­dra/para cons­truir en la isla de Man­hat­tan/estos cónca­vos claus­tros.” A Cuixà o a Nova York, a Palamós o a Madrid, els claus­tres romànics ens inter­pel·len inces­sant­ment sobre el destí. Davant la seva infi­nita pro­cessó de colum­nes, tots podem dir amb el poeta: “Siento un poco de vértigo/ no estoy acos­tum­brado a la eter­ni­dad.”