L'endemà del dissabte

Com que ja no hi tinc casa, a la meva ciu­tat natal, Lon­dres, en visi­tar-la fa poc, vaig haver d'allot­jar-me en un hotel (de tres estre­lles: volia mimar-me una mica) triat a dit. Per bé que cos­tava el doble del seu equi­va­lent a Bar­ce­lona, tenia el sis­tema informàtic espat­llat, de manera que vaig tri­gar ben bé mitja hora a rebre la clau de l'habi­tació que havia reser­vat per tres nits.

I que va resul­tar ser tan petita, tan petita, que en aixe­car-me del llit anava a parar direc­ta­ment a la fines­tra. A més, estava plena com un ou de mobles i apa­rells super­flus (tots fabri­cats en l'època de la meva ado­lescència): una vella bulli­dora elèctrica, una safata car­re­gada de tas­ses de te i una mena d'armari de fusta pla que ama­gava una post de plan­xar. Pel que fa a l'armari prin­ci­pal, el de la roba, estava segur que l'havia vist a casa dels pares feia molts, molts anys. A més a més, hi feia molta calor, pot­ser a causa d'una màquina ini­den­ti­fi­ca­ble engan­xada a la paret exte­rior, a prop de la fines­tra, que es posava a brun­zir com un bori­not sobre­di­men­si­o­nat cada 15 minuts.

Aviat, en vaig sor­tir per assis­tir a una xer­rada literària en què la pre­sen­tació del mode­ra­dor no es va sen­tir perquè no feia ser­vir cap micròfon i els dos autors con­vi­dats tam­poc no es van sen­tir perquè el volum dels seus micròfons era massa alt (i això que els del públic havíem pagat 6 € per cap). Després, tot dinant en un res­tau­rant sense cam­brers, una nena em va esquit­xar de dalt a baix amb una pluja de quètxup d'una ampo­lla sense tap (son pare em va dir “I'm very sorry”, però vaig ser jo qui va haver de bus­car una baieta). En tor­nar, cobert de taques, a la meva l'habi­tació, vaig des­co­brir que me l'havien bui­dada –ordi­na­dor, funda d'ulle­res, calçotets, tot– perquè pen­sa­ven que m'hi havia d'estar dues nits i no les tres que havia reser­vat –el sis­tema informàtic real­ment no fun­ci­o­nava bé– i em van tor­nar les per­ti­nen­ces al cap de mitja hora sense ni un mot de dis­culpa. I escric tot això perquè a Cata­lu­nya encara hi ha gent que es pensa que a Angla­terra tot, però tot, es fa millor que no pas aquí. Que vagin, doncs, a l'hotel Thistle City Bar­bi­can, Cen­tral street, Lon­dres, i veu­ran que aquí, a la nos­tra “bas­tant neta, enve­jada, bonica pàtria”, que deia Pere Quart –fotent-se d'Espriu– les coses no es fan pas tan mala­ment, no.