Privacitat

Fal­tava un any per a la inau­gu­ració de Bar­ce­lona 92 i l'Ajun­ta­ment de la ciu­tat va voler tenir un detall per a l'escrip­tor que, fins lla­vors, li havia donat més renom inter­na­ci­o­nal: George Orwell, l'autor d'Home­natge a Cata­lu­nya. El con­sis­tori va donar el nom de George Orwell a una plaça, a una banda de la part baixa de les Ram­bles. En aque­lla època la zona s'asso­ci­ava al con­cepte d'“inse­gu­re­tat ciu­ta­dana” i recordo unes boti­gue­res de la plaça, el dia de la inau­gu­ració, abraçant l'alcalde Mara­gall, però dema­nant-li que eli­minés els dro­ga­tes que pul·lula­ven pel barri. Com se sap, Orwell havia escrit Mil nou-cents vui­tanta qua­tre, pro­ba­ble­ment la novel·la política més influ­ent del segle XX i un al·legat memo­ra­ble con­tra la temp­tació tota­litària dels estats. En aquell món sinis­tre unes càmeres ins­tal·lades a totes les cases, les “tele­pan­ta­lles”, per­me­tien a les auto­ri­tats obser­var per­ma­nent­ment la vida pri­vada de tot­hom. Doncs bé, a algun geni de l'admi­nis­tració muni­ci­pal se li va acu­dir plan­tar, ben visi­ble, una càmera de vigilància poli­cial al damunt de la placa que diu “Plaça Orwell”. És una de les iro­nies més curi­o­ses de la història de la lite­ra­tura. Els turis­tes no es can­sen de foto­gra­fiar “la tele­pan­ta­lla” de la plaça Orwell de Bar­ce­lona. Aque­lla càmera a la via pública era un pla pilot de vigilància que ara, pas­sats més de vint anys, ja no ens fa ni fred ni calor. La invasió de l'espai públic i el pri­vat és pràcti­ca­ment total. Un feno­men a escala mun­dial que ja sem­bla irre­ver­si­ble i que no s'ha pas impo­sat en nom del nazisme o l'esta­li­nisme sinó que ha fet el seu silenciós camí amb noves tec­no­lo­gies i en el cor dels estats democràtics. Tot ha pas­sat sota la tutela pater­nal dels cos­sos poli­ci­als. Com anun­cien a cada can­to­nada: “Per a la seva segu­re­tat aquest espai està dotat de càmeres de vigilància, etc.” La intro­missió de poders ocults a les nos­tres vides s'ha gene­ra­lit­zat i la pri­va­ci­tat –el bé més pre­uat de l'ideal de lli­ber­tat– s'ha sacri­fi­cat a l'altar d'una supo­sada segu­re­tat que genera poten­ci­als usos diabòlics per a la vida pri­vada dels ciu­ta­dans.