Justos per pecadors

Aquests dies hem vist una sèrie d'errors que es poden enten­dre però que no s'han d'accep­tar ni repe­tir. Un matri­moni ha tin­gut la des­a­gra­da­ble sor­presa de veure que al cadas­tre diu que casa seva ja no els per­tany, que l'han venut. Ells no l'han venuda a ningú i han des­co­bert que tot és fruit d'un error de l'admi­nis­tració. Ara, viuen un cal­vari. Un altre. Un home entra a quiròfan perquè l'ope­rin d'un quist a la mà esquerra però el cirurgià s'equi­voca i li opera l'altra mà. Com es poden ima­gi­nar, els res­pon­sa­bles dels errors, de les negligències, les han assu­mi­des però res més. Vull dir que els mal­de­caps i els pro­ble­mes són per a les pobres vícti­mes que han rebut les con­seqüències de fei­nes mal fetes. No tro­ben que com a mínim, al marge d'assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat, el que con­vin­dria seria aju­dar el qui ha patit l'error i faci­li­tar-li tot el que con­vin­gui fins a acon­se­guir res­ta­blir del tot el que s'ha malmès? Però si s'hi fixen això no passa mai. Se sol dei­xar el ciu­tadà a la seva sort i des­em­pa­rat perquè s'espa­vili i denunciï, demandi i exi­geixi una res­ti­tució com Déu mana. Ara fem l'exer­cici al revés. Tots aca­bem de pas­sar comp­tes amb Hisenda, que el mateix minis­tre Mon­toro ha admès que també s'equi­voca i que hem de ser com­pren­sius. Quina barra! Quan l'error el comet un par­ti­cu­lar, un ciu­tadà, no cal que sigui cone­gut, que sovint tam­poc ho fa sense voler, li cau allò que en diem tot el pes de la llei. I això vol dir no només la pena de tele­notícies perquè ens en farem ressò tots els mit­jans sinó que, a més, l'admi­nis­tració acti­varà tots els sis­te­mes per cas­ti­gar-lo i fer-li pagar amb escreix –interes­sos i mul­tes– una falta perquè escar­menti i es guardi bé prou de tor­nar-hi.

L'errada, si la comet l'admi­nis­tració, inte­grada per per­so­nes que també s'equi­vo­quen –perquè ja sabem que forma part de la nos­tra natu­ra­lesa–, se soci­a­litza ràpida­ment però les res­pon­sa­bi­li­tats s'esva­ei­xen com per art de màgia. L'últim exem­ple el tenim en la decla­ració de l'expre­si­dent de Cata­lu­nya Caixa, Adolf Todó, en com­pa­rei­xença al Par­la­ment sobre la crisi bancària: “Era una festa i ens vam equi­vo­car tots.” Però reper­cu­teix en uns pocs que no en tenen cap culpa; com sem­pre, paguen jus­tos per peca­dors.