Fer córrer l'escombra

Per fer dieta aquest estiu només cal escol­tar les notícies de bon matí; se t'entra­vessa la tor­rada de l'esmor­zar, si ets par­ti­dari del pa amb tomata i evi­tes men­jar crois­sants de pani­fi­ca­dora. L'oli dels afers de cor­rupció i d'abús de poder té un regust oxi­dat i ho esquitxa tot de mala manera. Les notícies refe­rents a casos d'impu­tats polítics i ban­quers que no volen assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats degota sobre la tor­rada mati­nal i dibuixa un pai­satge deso­la­dor, sobre­tot per als qui cre­iem en la democràcia i en el benes­tar social que ens merei­xem com a ciu­ta­dans d'aquest país.

Davant del pano­rama, m'esfe­re­eix saber que la pobresa infan­til ja supera el 26% a Cata­lu­nya i que la nos­tra admi­nis­tració és cap­tiva d'uns pres­su­pos­tos injus­tos, clara­ment insu­fi­ci­ents, que obli­guen la Gene­ra­li­tat a esgar­ra­par recur­sos i a fer mans i mànigues amb les par­ti­des econòmiques per garan­tir tres àpats dia­ris als nens amb risc d'exclusió social. Enti­tats com ara Fedaia (Fede­ració d'Enti­tats d'Atenció i d'Edu­cació a la Infància i l'Ado­lescència) han detec­tat casos de mala ali­men­tació que fa dos anys eren impen­sa­bles. Fins fa poc ens pre­o­cupàvem per les càries, l'excés de sucre d'alguns ali­ments, l'aug­ment d'obe­si­tat en els infants... Ara resulta que tot això és secun­dari. Durant anys hem anat a l'Índia a apa­dri­nar nens des­cas­tats, i tor­nem ara amb la cer­tesa que al Raval, a Tri­ni­tat Nova, a les Roque­tes i en molts altres bar­ris del nos­tre ter­ri­tori hi ha mai­nada que habi­tu­al­ment no esmorza. Ignoro si, a hores d'ara, al res­tau­rant del congrés dels dipu­tats (insis­teixo en la lle­tra minúscula d'aquest sin­tagma nomi­nal, per si s'activa el cor­rec­tor) es con­ti­nuen ser­vint menús sub­ven­ci­o­nats amb fons públics per 3,55 euros (dos plats, postres, beguda, cafè i olé perquè el cos m'ho demana). El que sé del cert és que molts esco­lars paguen quan­ti­tats sem­blants per poder men­jar al cen­tre d'ense­nya­ment amb tàper o fiam­brera, com diríem els de la vella escola. Segons els exdi­rec­tius de les enti­tats bancàries res­ca­ta­des fins ara amb quan­ti­tats con­si­de­ra­bles de diner públic –meu i de vostè–, tot és culpa d'una crisi impre­vi­si­ble que els ha fet ple­gar del càrrec amb indem­nit­za­ci­ons milionàries que la majo­ria de ciu­ta­dans ni tan sols ima­gi­naríem en som­nis. Aquesta set­mana hem sen­tit aquesta mena d'argu­ments al Par­la­ment català, en boca de l'expre­si­dent de Cata­lu­nya Caixa. Hem assis­tit també a un nou bom­bar­deig de capítols del serial Bárce­nas. Per postres, ens ofe­rei­xen anun­cis radiofònics com el de Bankia, una falca publi­citària que també paga­rem entre tots i que pre­gona els “prin­ci­pis” d'aquest banc. Tot un insult als ciu­ta­dans, que s'agreuja cada dia davant l'evidència que els par­tits polítics majo­ri­ta­ris s'han finançat il·legal­ment al llarg dels anys.

A Madrid, s'acaba de crear el “par­tido escoba” con­tra els polítics que no assu­mei­xin res­pon­sa­bi­li­tats. Hau­ran de fer córrer l'escom­bra grossa, d'aque­lles de bruc, seques i esper­ru­ca­des –des­pen­ti­na­des, esca­be­lla­des–, com les que es feien ser­vir a les cot­xe­res i a les esta­ci­ons de tren. A Cata­lu­nya, la reacció a la situ­ació ja no té atu­ra­dor pos­si­ble. Men­tre una monja bene­dic­tina, doc­tora en medi­cina, s'alia amb un eco­no­mista per fer una crida a la deso­bediència civil, cada dia que passa es refor­cen els argu­ments de l'ANC per fer front a la insen­si­bi­li­tat de l'estat res­pecte a la situ­ació del nos­tre país. La inde­pendència política i econòmica es mos­tra com l'única manera de com­ba­tre man­can­ces greus, entre elles la crei­xent pobresa infan­til. També caldrà que sigui un ins­tru­ment per evi­tar dinàmiques cor­rup­tes en les pràcti­ques polítiques i apro­fun­dir en la democràcia.