Thierry Jonquet: follia

“Taràntula no era cap boig: era un geni”, escriu el francès Thi­erry Jon­quet (1954-2009) a l'extra­or­dinària novel·la Taràntula, que va mig ins­pi­rar el film La piel que habito de l'Almodóvar. Jon­quet tre­ba­lla molts anys en geriàtrics i amb nens con­flic­tius. Per això diu que literària­ment no inventa res, que ell només observa, viu i lle­geix els dia­ris. És un mes­tre de la novel·la negra, però també de la recre­ació fidel d'ambi­ents de pros­ti­tu­tes, trans­ves­tits i ion­quis. Fa esti­rar els seus per­so­nat­ges a la lli­tera quirúrgica i en des­til·la la gran­desa i la misèria de la con­dició humana. Com Mary She­lley a Frankens­tein, Jon­quet crea i des­tru­eix alhora, però amb uns mètodes més sofis­ti­cats: opi i hor­mo­nes. Taràntula és un lli­bre magnètic, un thri­ller de ter­ror claus­trofòbic. El nar­ra­dor trans­for­mista, la trama en espi­ral i la inves­ti­gació psi­cològica: som davant d'un psicòpata dis­fres­sat de cirurgià plàstic que dansa entre l'amor i l'odi cap a la seva dona i la seva filla, cap als seus paci­ents i cap a ell mateix. Ho vol con­tro­lar tot i és incapaç d'esti­mar, tor­tura. Quan el lec­tor no sap si està lle­gint o vivint, la sinis­tra­li­tat obliga a girar el coll per veure si tens algú al cla­tell. A la branca prin­ci­pal s'hi embu­lla un segon fil nar­ra­tiu. Tots dos topen gràcies a un salt mor­tal ines­pe­rat. Llits rodons i quiròfans impro­vi­sats en soter­ra­nis, insec­tes pre­so­ners d'una ara­nya tipa i impo­tent que se satisfà amb el dete­ri­o­ra­ment de l'altre, la mani­pu­lació física i men­tal a dis­creció. Fuets i somnífers. Un piano i dos cig­nes a l'estany miti­guen el verí i la follia. M'encanta la seva apo­lo­gia de la trans­for­mació fins a les últi­mes con­seqüències. Un mes­tre capaç d'inqui­e­tar amb elegància, gota a gota.