Vigoria pirinenca

“Què és el mat­xi­cots?”, em pre­gun­ta­ren uns amics quan vaig tor­nar fa poc del Piri­neu. Eren pares d'uns nois que havien anat a Rialp, al Pallars Sobirà, el prop­pas­sat 14 de setem­bre. “Anem al mat­xi­cots!”, van dir els nois en sor­tir de casa.

S'entén que puges­sin ani­mo­sos cap a les ter­res altes de Lleida. La Rialp Mat­xi­cots és una cursa de mun­ta­nya engres­ca­dora. Joves de la meva família s'hi havien ins­crit per fer-la, o per aju­dar en l'avi­tu­a­lla­ment. Hi ha tres moda­li­tats de prova. Per als més corat­jo­sos repre­senta córrer 82 quilòmetres amb 5.800 metres de des­ni­vell posi­tiu. Aquesta és l'extrema. Les altres dues, déu n'hi do!: una marató de 42 quilòmetres i 3.200 metres de des­ni­vell, i una de “popu­lar”, de 17 quilòmetres i 1.200 metres de des­ni­vell.

Mat­xi­cots? És un matx de xicots, només? De cap manera. La paraula mat­xi­cots no és una fusió de matx i xicots. Mat­xi­cots és el renom d'un per­so­natge històric de la con­trada. Era Joan Xiberri, veguer del ves­com­tat de Cas­tellbó, del qual depe­nia la baro­nia de Rialp i Àssua. Cal dir que ha estat molt enginyós jugar amb l'ambigüitat d'un terme que recu­pera la memòria cul­tu­ral del país i que alhora evoca la natu­ra­lesa espor­tiva i jovenívola d'una acti­vi­tat que ha atret enguany unes cinc-cen­tes per­so­nes dis­po­sa­des a mati­nar i a córrer hores i hores mun­ta­nyes amunt i avall.

El jovent de les valls piri­nen­ques recu­pera història i lle­gen­des, a més de pro­moure esports de resistència i d'aven­tura en uns espais natu­rals pri­vi­le­gi­ats. Hi ha més vita­li­tat d'aquesta mena allí que a les ciu­tats de la terra baixa. Ende­guen ini­ci­a­ti­ves com­par­ti­des per als que hi viuen tot l'any i per als que hi van a espla­iar-se. L'agost pas­sat, sense anar més lluny, el poble de Saurí estrenà per la festa major uns cap­gros­sos que repre­sen­ten els pro­ta­go­nis­tes d'un vell conte sobre la pica­resca en el comerç de rucs.

La paraula cata­lana matx també sig­ni­fica des­trossa. Algun cor­re­dor excla­mava “estic des­tros­sat!” en aca­bar la cursa. Tot seguit deia, però, que hi tor­na­ria. El mat­xi­cots és una pro­posta espor­tiva, cul­tu­ral i mun­ta­nyenca exem­plar i atrac­tiva.