Actors

Un que en sabia molt d'aques­tes coses, William Shakes­pe­are, va decla­rar: “El món és un esce­nari.” Nosal­tres, és clar, seríem els pobres actors d'una comèdia pla­netària. La metàfora és sug­ge­ri­dora, però tinc la impressió que la majo­ria d'actors tenim el pro­blema de no haver assa­jat prou. Hauríem, doncs, de reto­car la frase del dra­ma­turg i dei­xar-ho amb la idea que el món és un esce­nari poblat per actors... ama­teurs. Que la gen­ta­lla, la xusma, la plebs, vaja, siguin intèrprets poc refi­nats pre­o­cupa rela­ti­va­ment poc. L'alarma és quan els que tenen paper de pro­ta­go­nis­tes comen­cen a sem­blar actors molt poc pro­fes­si­o­nals.

A la cele­brada sèrie L'ala oest de la Casa Blanca hi ha un capítol dedi­cat exac­ta­ment a la mateixa situ­ació que ha vis­cut el pre­si­dent Obama aquesta set­mana: el congrés li fa el xan­tatge de no apro­var els pres­su­pos­tos si no s'avé a peti­ci­ons de la majo­ria repu­bli­cana i l'admi­nis­tració es para­litza. En la ficció tele­vi­siva tot s'arre­gla amb un gest insòlit: el pre­si­dent deci­deix anar-se'n a peu (a peu!) a par­lar amb els líders repu­bli­cans al Capi­toli. Grans ges­tos. És el que s'ha recla­mat aquesta set­mana. Una idea: el pre­si­dent Rajoy baixa d'un tren a l'estació de França i, a peu, enfila les Ram­bles, tomba a la dreta i es planta a la plaça de Sant Jaume. Truca i diu: “Vostès què volen?” I el pre­si­dent Mas li res­pon amb allò tan català: “Par­lem-ne!” No pas­sarà, però si els actors fos­sin bons ens mun­ta­rien esce­nes pròpies de la ficció per arre­glar la rea­li­tat.

Men­tres­tant ens hem de con­for­mar amb el que hi ha i recor­dar que en la dar­rere guerra civil la gran per­de­dora va ser la ter­cera Espa­nya, la de les ter­ce­res vies, que diuen ara. A vega­des sem­bla que el país segueix enca­llat en els tòpics d'aque­lla tragèdia. Pot­ser Mis­ter Shakes­pe­are tenia raó i som poca cosa més que actors en un esce­nari, en mans d'un direc­tor famós per la seva invi­si­bi­li­tat i autor d'un guió sovint des­con­cer­tant. No sem­bla que quedi altra sor­tida que anar assa­jant pel nos­tre compte i espe­rar que la funció res­pon­gui, si no a la pro­fes­si­o­na­li­tat, almenys a la bona volun­tat dels actors.