Pobres, vells, infants

Amiga de fiar, a més d'ofe­rir-nos arros­sos ben cui­nats ens fa d'asses­sora de lli­bres: es merei­xe­ria el Nobel o l'Englan­tina. Els dos últims han alte­rat rit­mes cardíacs i ens han por­tat a un estat per­ma­nent de xoc: els reco­mano als que vul­guin, tips d'entu­si­as­mes mal païts, recu­pe­rar un pes­si­misme de qua­li­tat. El pri­mer, de Rafael Chir­bes, En la ori­lla. El segon, Pan, edu­cación, liber­tad, de Petros Márka­ris. O sigui: doble crònica, ben poc retòrica, per cert, i no gens inflada –ai las!, per desgràcia– dels efec­tes de la crisi en la vida quo­ti­di­ana. A Ate­nes i al País Valencià, dos racons d'un mar casolà, o Mare Nos­trum, mar entre ter­res, que té ele­ments per escriure la crònica per­ma­nent de totes les guer­res: les més sor­des, les més per­ver­ses, les més soro­llo­ses... i ben poques d'heroi­ques. Guer­res amb seqüeles, d'efec­tes imme­di­ats i d'efec­tes retar­dats. Guer­res que miro d'enten­dre no des dels parers dels gurus de la diplomàcia, sinó des dels ulls dels pen­jats. (Exem­ple: la des­feta física i moral de l'Iraq després de dues guer­res ati­a­des per la gasòfia, mai no con­dem­nada pel Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal, dels Bush, Blair, Aznar).

Tant Chir­bes com Márka­ris gosen sug­ge­rir que hi ha graus, entre les vícti­mes de la crisi. Més enllà d'allò que qua­li­fi­caríem de des­feta moral, que corca per dins, com a malal­tia de llarga durada, pobles sen­cers, als quals ni la noble i vella història ha redi­mit del caos, les vícti­mes més òbvies són els pobres, que s'han que­dat sense feina i, per tant, sense benes­tar, ni que sigui modest, per avui i sense pro­jec­tes per demà. La pobresa duu a la mar­gi­nació social, estat en què s'ama­guen malalts crònics i un gruix nota­ble d'immi­grants, acu­sats, a més, de robar la feina als autòctons: que la xenofòbia no es con­ver­teixi en pandèmia! Si hi ha amenaça con­tra les pen­si­ons vol dir que hi ha perill, també, per als des­ti­na­ta­ris indi­rec­tes d'aques­tes pen­si­ons, con­ver­ti­des en modesta caixa d'estal­vis de massa eco­no­mies fami­li­ars precàries. Des­ti­na­tari final de tanta crisi? La infància, obsessió obs­cena del govern Rajoy i del seu lacai minis­tre Wert. No em fa feliç aca­bar amb una frase retòrica: “La història els jut­jarà.”