Els morts s'asseuen

A diferència del que ens expli­quen les fic­ci­ons, una de les carac­terísti­ques dels morts, quan es fan pre­sents, és que s'asse­uen. No cami­nen, ni ges­ti­cu­len amb ganyo­tes ni se'ns tiren a sobre, posseïts. Sim­ple­ment s'asse­uen al nos­tre cos­tat, en el moment menys pre­vi­si­ble, sense cap anunci. Se'ns apa­rei­xen perquè olo­rem el per­fum que duien quan eren vius –aquell ras­tre que també es manté en l'habi­tació de l'amor hores després del des­fici dels cos­sos–. Se'ns apa­rei­xen perquè, de sobte, ento­nem una cançó que ells havien can­tat o perquè admi­rem la mateixa cúpula que ells havien vist i després ens van ense­nyar.

He per­ce­but aquesta presència –que és dolo­rosa i alhora efímera– amb una inten­si­tat extrema, d'aque­lla que ens aboca a un plor quasi incon­fes­sa­ble i sense con­sol. En per­ce­bre la seva visita (no és una visió fosca i que espo­ru­gueixi sinó una solar epi­fa­nia), s'ajunta la força del desig de rea­li­tat, de con­tundència, de forma explícita, i la con­vicció trista que només es tracta d'una il·lusió, pro­vo­cada pel per­fum, per la música, per l'experiència com­par­tida que tu reno­ves sense afany d'invo­car. Només hi ets. Allà, asse­gut. I ells s'asse­uen al teu cos­tat, sense dir res. Pot­ser has estat dies, set­ma­nes, mesos, sense ni tan sols pen­sar-hi, sense recor­dar cap dels trets que els defi­nien, sense dei­xar-te anar pel pen­dent de la nostàlgia. Tens massa coses al cap. I, de fet, no t'asseus mai. Pot­ser hi són, però no els adver­tim. I ells no tenen l'opor­tu­ni­tat d'aga­far la cadira i demos­trar que pre­nen part en el nos­tre dolor i que com­par­tei­xen, allu­nyats, difu­sos, emboi­rats, les nos­tres min­ses ale­gries. Ens veuen atra­fe­gats, poc pen­dents dels min­sos detalls que els ator­guen de nou la pos­si­bi­li­tat d'una cer­tesa. Un dia, però, es fan pre­sents. En notes l'escalf, una broma que s'ins­tal·la men­tre repo­ses, quan olo­res, quan escol­tes, quan veus. I saps que ets allà, que aque­lla tarda t'has asse­gut en aquell banc (i no en cap altre lloc), perquè et puguin visi­tar. Una dolçor de gust amarg et recorre l'espi­nada aba­tuda.