El matí de les mirades tristes

Foixà, cen­tre dels moments més angoi­xants del tram final del foc de Vilo­priu, estava ahir al matí en calma i sere­nor. Pels car­rers ja no hi havia peri­o­dis­tes que dema­na­ven l'opinió als uns i als altres, els dipòsits de suc de fems de porc eren ben endreçats, els adults amb feina eren a tre­ba­llar i els nens en edat esco­lar, a l'escola. Però no tot era nor­mal ahir encara al poble: els bom­bers insis­tien a refres­car amb l'aigua que bro­llava de les mànegues la zona afec­tada i l'acció dels helicòpters con­ti­nu­ava insis­tint amb les remu­lla­des. Tot ple­gat, però, era prou dife­rent d'unes hores abans. Un ele­ment ho evi­den­ci­ava: els ser­veis d'emergència ja no tenien pressa. Alguns man­te­nien els llums d'emergència ence­sos, però l'absència de brus­que­dat en les acci­ons dels con­duc­tors i la velo­ci­tat mode­rada dei­xa­ven enrere aque­lles maleïdes 24 hores d'angoixa i dolor. Ahir era el dia de les mira­des tris­tes.

Els camins rurals eren ahir plens de cot­xes –conduïts majo­ritària­ment per homes de més de cin­quanta anys–, tots amb un com­por­ta­ment sem­blant: velo­ci­tat lenta i mirada poc atenta a la via. Hi havia també qui atu­rava el cotxe i feia foto­gra­fies. Un detall comú: ros­tre seriós i obser­vació dolo­rosa. Al cen­tre de coman­da­ment de Colo­mers, tam­poc no hi havia pressa. S'anava fent, amb constància i tos­su­de­ria. Al poble, encara fume­ja­ven els coberts cre­mats i ja hi havia qui reco­llia lle­nya tallada i sense cre­mar i qui es mirava amb dolor el marge de l'hort, cre­mat. El que res­tava impas­si­ble i reve­la­dor eren les rie­res ple­nes de canyis­sars que van con­duir boja­ment el foc sud avall. Un tes­ti­moni que pels uns és la prova de l'ati­a­dor evi­ta­ble i pels altres només una ano­ma­lia de res­pon­sa­bi­li­tat com­par­tida.

La dis­tensió també es feia lloc en el dia de les mira­des tris­tes. Uns regi­dors comen­ta­ven ria­llers els cops que havien enge­gat a dida “els de la tele del toro”. “No et pen­sis. Saben català. Jo no vaig pas voler dir res en cas­tellà i bé que em van enten­dre.” Un lec­tor de dia­ris aixeca el cap del paper per dibui­xar un som­riure quan la peri­o­dista parla de “danys” en un camp de ros­toll ros­tit. Dis­te­ses, sí, però les mira­des són tris­tes. Que la fase de l'incendi passi de con­tro­lat a extin­git només es lle­girà avui com un tràmit. Natu­ral­ment, això suc­ceirà només si la santa tra­mun­tana empor­da­nesa vol. Tal vegada no serà sobrer recórrer a Car­les Fages de Cli­ment i resar al Crist de la Tra­mun­tana: “Braços en creu damunt la pia fusta / Senyor, empa­reu la closa i el sem­brat / doneu el verd exacte al nos­tre prat / i mesu­reu la tra­mun­tana justa / que eixu­gui l'herba i no ens espolsi el blat.” Amén.