El gran repte del patrimoni musical català

L’esforç que han fet les formacions de música clàssica del país en els darrers anys per donar-se a conèixer a la resta del món comença a tenir la millor recompensa. L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), amb el seu director titular Ludovic Morlot al capdavant, inicia tot just aquest divendres el seu programa de gires, que, fins a finals d’any, la durà a nou ciutats de quatre països, amb una comitiva de més de cent músics, cinc solistes i tres compositors catalans convidats que estrenen obra d’encàrrec. Per la seva banda, més de cent cantaires de l’Orfeó Català van sortir ovacionats, divendres passat, de la seva actuació al Berwaldhallen d’Estocolm, deixant el públic eufòric i dempeus. I al febrer de l’any vinent el cor anirà de gira a Los Angeles.

La internacionalització és un dels grans reptes d’aquestes formacions i per això en els darrers anys l’han marcat en negreta en els seus plans estratègics. De l’Orfeó Català, de l’OBC però també de la Banda Municipal de Barcelona i d’altres. Han de fer les maletes i rodar món. No només perquè això ajuda a crear equip i a cohesionar els seus membres, sinó perquè les gires internacionals han de ser un revulsiu per divulgar el patrimoni musical català i per portar i donar a conèixer els compositors catalans a l’exterior. Per exemple, en el marc de la gira de l’OBC, tres compositors barcelonins es faran sentir a fora: Hèctor Parra presentarà presencialment Deux constellations pour orchestre après Joan Miró a França i a Madrid; José Río-Pareja, la Simfonia efímera a Amsterdam, i Miquel Oliu acompanyarà l’OBC a Alemanya, amb una obra encara sense títol. Per Robert Brufau, director de l’Auditori en els darrers set anys i que aquest estiu passarà a ser director de la icònica Reial Filharmónica d’Estocolm, el plantejament actual de gires es basa a “visibilitzar millor el talent català i donar a la creació patrimonial el pes que li correspon”. El talent català no només ha d’engreixar la diàspora cap a l’estranger (és habitual trobar catalans en formacions europees), sinó que les nostres orquestres han de mostrar què fan a la resta del món, que no és poca ni mala cosa.