La columna
País gens petit
El 1919, el primer ministre britànic Lloyd George va dir: “En ma vida només he conegut un sol ucraïnès i no crec que vulgui conèixer-ne cap més.” Una declaració que els que coneixem el tarannà obert i amable d'alguns dels ucraïnesos residents a Catalunya podem trobar difícil d'entendre. Però Lloyd George es referia a un representant del moviment nacionalista ucraïnès de l'època, que era notòriament retrògrad, xenòfob i antisemita. En els anys vint, durant la guerra contra l'exèrcit roig, els nacionalistes ucraïnesos liderats per Symon Petlura no van dubtar a assaltar les poblacions autòctones d'ètnia jueva o polonesa. I els successors de Petlura van ser encara pitjors: a principi dels quaranta, l'Organització Nacionalista Ucraïnès (OUN) va donar ple suport a l'ocupació nazi d'Ucraïna i milers dels seus membres es van apuntar als escamots de mort de les SS (notablement, a Babi Yar, prop de Kíev: 33,771 jueus afusellats en dos dies) o van fer guàrdies entusiastes als camps d'extermini de Treblinka i Sobibor. És per això que fa poc Putin va qualificar l'assetjament popular del seu amic Ianukóvitx de “pogrom”, tot insinuant –amb una dosi de cinisme considerable– que els manifestants pro-UE, com que branden banderes ucraïneses, han de ser els hereus dels assassins ultranacionalistes del segle XX. Convenientment, Putin obvia el passat no gaire més galdós de l'Estat rus, que, el 1933, va afusellar els 400 cantants cecs que eren els dipositaris de la cultura oral i folklòrica d'Ucraïna sencera, poc després d'haver aconseguit que uns 5 milions d'ucraïnesos morissin de fam entre el 1931 i el 1933, quan Moscou els va confiscar les collites. És per això, en part, que els manifestants de Kíev s'han posat a enderrocar estàtues de comunistes russos. En fi, si una majoria d'ucraïnesos prefereixen pactar amb la UE, potser és perquè intueixen que, al contrari dels russos, aquesta deixarà Ucraïna –al cap de tants anys d'ocupació forana i episodis històrics lamentables– en pau. Més o menys.
