La biologia

Un país amb mili­ons d'habi­tants bull d'acti­vi­tat. Molt del que es fa no es coneix públi­ca­ment, queda rele­gat a l'àmbit de les per­so­nes que estan pròximes als fets. El diari publica cada dia un resum del que suc­ce­eix al país, és una mínima part del tot... El cer­vell humà és com aquest país  vast i com­plex, i la consciència, tant la raci­o­nal com l'emo­ci­o­nal, el que la per­sona per­cep, com el diari, és a dir, una petita part del que suc­ce­eix en el cer­vell que té una acti­vi­tat extensa i contínua de la qual l'indi­vidu no és, en gran part, cons­ci­ent. L'acti­vi­tat cere­bral està produïda per mils de mili­ons d'inter­con­ne­xi­ons de cèl·lules, les neu­ro­nes, en un òrgan d'1,2 qui­los de pes. Una neu­rona fa unes 10.000 con­ne­xi­ons amb les neu­ro­nes cir­cum­dants i en con­seqüència un centímetre cúbic de cer­vell conté més con­ne­xi­ons de neu­ro­nes que estre­lles té la Via Làctia.

L'acti­vi­tat men­tal de l'home des de la per­cepció dels sen­tits, els actes refle­xos o el pen­sa­ment està sus­ten­tada sobre una rea­li­tat física que és el cer­vell. Per tant, els límits de la psi­co­lo­gia i la psi­quia­tria –la pri­mera tre­ba­lla sobre la ment i la segona, sobre el cer­vell– tenen fron­te­res difu­ses. Som resul­tat de les con­di­ci­ons i reac­ci­ons físiques i químiques del nos­tre cer­vell? Segons aquesta rea­li­tat hauríem de con­cloure que la bio­lo­gia con­trola l'home. Des de la consciència és impos­si­ble que un juga­dor de beis­bol pugui cope­jar la pilota amb el seu bat llançada per un altre juga­dor a 25 metres de distància a un velo­ci­tat de 40m/segon, pilota que neces­sita 4/10 de segon per arri­bar des del “llançador” al “bate­dor”. Aquest, des de la consciència, neces­si­ta­ria 5/10 de segon per donar l'ordre als seus braços per moure el bat. És, per tant, el cer­vell envi­ant senyals més enllà de la consciència de l' indi­vidu, fins i tot abans del llançament de la pilota, el que per­met rea­lit­zar aquesta acció. Diu D. Eagle­man: la ment, la consciència, no està en el cen­tre d'acció del cer­vell sinó en un extrem llunyà. Freud va arri­bar a la con­clusió que deter­mi­na­des fòbies i fílies no tenien expli­cació des de la consciència dels indi­vi­dus sinó en pro­ces­sos men­tals sub­ja­cents i incon­tro­lats dels quals els indi­vi­dus no són cons­ci­ents. Va bus­car que les per­so­nes en par­les­sin lliu­re­ment per por­tar-les al nivell de la consciència i així poder-les eli­mi­nar des de l'accep­tació per­so­nal de la rea­li­tat tal com és i de la pròpia raci­o­na­li­tat. Això és l'essència de la psi­coanàlisi. La teo­ria sobre l'incons­ci­ent de Freud va tri­gar anys a impo­sar-se, avui és una rea­li­tat accep­tada.

Hi ha hagut intents per defi­nir qui­nes parts del cer­vell fan deter­mi­na­des acci­ons. S'intenta arri­bar al reduc­ci­o­nisme que les com­ple­xes fun­ci­ons cere­brals es poden des­com­pon­dre en mol­tes de sen­zi­lles. El cer­vell pot fer les matei­xes acci­ons a dife­rents indrets, amb dife­rents neu­ro­nes, la dupli­ci­tat i sola­pa­ment d'aque­lles és una de les capa­ci­tats que fan difícil­ment com­pren­si­ble la fun­ci­o­na­li­tat cere­bral. L'alco­hol desin­hi­beix la consciència. Els pobles afri­cans feien beure les assem­blees d'anci­ans perquè aquests expres­ses­sin el que real­ment pen­sa­ven sense con­di­ci­o­na­ments. Hi ha gent que sota l'afecte de l'alco­hol és una per­sona dife­rent tant pel que diu com pel que fa. És una prova més de la relació entre el  com­por­ta­ment  i judici de la per­sona i el seu cer­vell com a rea­li­tat física i per tant modi­fi­ca­ble per l'efecte de la química: ingestió de deter­mi­na­des substàncies.

El cin­quanta per cent de la població mun­dial té un gen que mul­ti­plica per deu la pro­ba­bi­li­tat de com­por­ta­ment agres­siu de l'indi­vidu. Entre els con­dem­nats a mort als EUA, el per­cen­tatge dels que tenen aquest gen és del 98%. Està el nos­tre com­por­ta­ment con­di­ci­o­nat per la con­fi­gu­ració del nos­tre cer­vell i aquest per la nos­tra herència genètica? Aquesta rea­li­tat física, que limita el que pen­sem que és la nos­tra lli­ber­tat indi­vi­dual, ens porta a rela­ti­vit­zar el sen­tit de la justícia i del càstig. Què seria real­ment puni­ble? Pro­ba­ble­ment el límit és evi­tar el dany a ter­ce­res per­so­nes. La justícia s'hau­ria de limi­tar no a per­se­guir un abso­lut sinó a pro­te­gir els febles. Seria, doncs, un meca­nisme com­pen­sa­dor de les desi­gual­tats en un col·lec­tiu, l'humà, que és molt menys lliure del que creu ser, a causa de la bio­lo­gia.