El bateig de la mòrula

Sem­bla que, en aquest camp dels debats sobre l'avor­ta­ment (tan fati­go­sos, tan repe­tits), la con­fusió de con­cep­tes i de ter­mes es manté tan obtu­sa­ment com sem­pre, con­ver­tida en un dogma sagrat, i pro­jec­tada a l'esfera del dret amb el con­cepte incert i vagarós de nas­ci­tu­rus, que vol dir sim­ple­ment “el que ha de nàixer”. Hi ha la teo­ria, segons la qual –almenys en la inter­pre­tació canònica, que és la de l'actual minis­tre de Justícia del Regne d'Espa­nya, la del seu govern i la de la Con­ferència Epis­co­pal– un embrió de poques cèl·lules ha de ser con­si­de­rat ja una per­so­neta, i per tant un ciu­tadà amb tots els drets civils i reli­gi­o­sos. Déu, se suposa que diu aquesta teo­ria entre metafísica i psi­co­biològica, infon l'ànima espi­ri­tual en el moment que l'òvul rep l'esper­ma­to­zou –no se sap què hi pot fer un espe­rit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i per tant a par­tir d'aquell moment tenim ja com­plet un ésser humà per­fec­ta­ment bate­ja­ble. El nas­ci­tu­rus, doncs, des del pri­mer minut seria una per­sona, un ciu­tadà. Perquè el senyor Ruiz-Gallardón, els bis­bes i el Vaticà s'afer­ren a una idea molt pecu­liar segons la qual vida humana i per­sona humana són ter­mes sinònims, un embrió de setze cèl·lules és ja un home­net mínim, i el microscòpic gru­moll cel·lular és un sub­jecte amb els matei­xos drets que sa mare, son pare, els minis­tres i el car­de­nal Rouco Varela.

Alguna vegada he escrit, a propòsit d'aquesta insigne collo­nada teològica, que si la Santa Mare Església fóra con­seqüent amb la pròpia doc­trina, el Codi Canònic esta­bli­ria que tot embri­o­net apa­re­gut viu a la llum –per avor­ta­ment pre­ma­tur o per qual­se­vol altra causa, inclosa la fecun­dació arti­fi­cial– hau­ria de ser ràpida­ment bate­jat, li hau­ria de ser assig­nat un nom cristià, i hau­ria de ser ins­crit en el regis­tre par­ro­quial cor­res­po­nent. Si cre­gue­ren de veri­tat en la insos­te­ni­ble teo­ria, els bons met­ges cris­ti­ans dels hos­pi­tals cris­ti­ans cri­da­rien el capellà de la casa per bate­jar canònica­ment els nom­bro­sos embri­ons que s'hi per­den cada any, altra­ment tots aquests micro­hu­mans per­duts no tin­drien més opció que pas­sar l'eter­ni­tat als llimbs (si és que encara n'hi ha) amb la resta d'inno­cents sense bap­tisme, no podrien aspi­rar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen bate­jat mai un embri­o­net gros com un cap d'agu­lla o menys encara.

Perquè en un petit gru­moll de poques cèl·lules, en forma de microscòpica móra, una mòrula mínima, no resi­deix una ànima espi­ri­tual, no senyor. El pro­blema és que els bis­bes, i per tant el govern espa­nyol (i alguns altres), no lle­gei­xen els clàssics cris­ti­ans. Si almenys cone­gue­ren el pen­sa­ment de Dante –tal com jo recor­dava ací mateix fa un gra­pat d'anys i repe­tiré ara–, s'estal­vi­a­rien aquests errors herètics que ara escam­pen. Dante, en efecte, bon conei­xe­dor de Tomàs d'Aquino, de la doc­trina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d'embri­o­lo­gia humana en el cant XXV del Pur­ga­tori. La lla­vor de la gene­ració (una mena de “sang per­fecta” o depu­rada, que no és la sang de les venes) “baixa al lloc que és millor/ callar que dir, i des d'allí es des­til·la/ sobre altra sang dins del vas natu­ral./ Allí es recu­llen l'una i l'altra jun­tes” i aquesta lla­vor mas­cu­lina dins del recep­ta­cle femení forma una mena de coàgul i li dóna vida: que pri­mer és com “ànima” vege­tal (si fóra una planta s'aca­ba­ria ací el procés, sug­ge­reix Dante), després com ani­mal ele­men­tal, després ani­mal amb òrgans dife­ren­ci­ats, i final­ment fetus amb cer­vell com­plet, capaç d'aco­llir una ànima raci­o­nal: “Obre el pit a la veri­tat que ve,/ i sàpigues que, en el moment que el fetus/ ja té un cer­vell com­plet i arti­cu­lat,/ Déu, el pri­mer motor, se'l mira, ale­gre/ per tan gran art de natura, i li ins­pira/ un espe­rit nou i ple de potències”, etcètera. Déu Nos­tre Senyor i el seu intèrpret Dante Alig­hi­eri són molt més asse­nyats que els bis­bes i que Ruiz-Gallardón: no se'ls acu­di­ria mai ins­pi­rar una ànima humana, en un petit “coàgul” o en un embri­o­net mínim sense “cer­vell com­plet i arti­cu­lat”. Però al minis­tre espa­nyol de Justícia (?), al govern del PP i a la Con­ferència Epis­co­pal, en cas de neces­si­tat, se'ls pot acu­dir qual­se­vol cosa.