Desesperança i indiferència

Escriu Mon­taigne, “Els nos­tres judi­cis estan també malalts i seguei­xen la depra­vació dels nos­tres cos­tums.”

És difícil tro­bar cir­cumstàncies a la vida social i política recent del nos­tre entorn on s'hagin traït més les pro­me­ses, s'hagi per­ju­di­cat més els febles en detri­ment dels forts, on la men­tida s'hagi ins­tal·lat amb la força en què ho ha fet, on la impu­ni­tat hagi estat més gran, on la hipo­cre­sia s'hagi con­so­li­dat com a posició esta­ble, on el roba­tori s'hagi estès en la mesura en què ho ha fet, on la con­nivència de dife­rents poders hagi tin­gut tanta força en la defensa dels pro­pis pri­vi­le­gis... Els fets afec­ten espe­ci­al­ment tots els par­tits polítics i mol­tes ins­ti­tu­ci­ons soci­als, però no igual.

Gürtel, Bárce­nas, Bus­tos, Mer­cu­rio, Fabra, Camps, Monar, Matas, González, Urdan­ga­rin, pre­fe­rents de cai­xes, ERO a Anda­lu­sia, sobre­sous a polítics en diner negre, Palau, Método Tres, infor­mes poli­ci­als que resul­ten fal­sos.... Aquesta abundància de casos de cor­rupció, unida a la len­ti­tud de la justícia, l'endogàmia dels polítics, par­ci­als en els seus judi­cis sobre el fets, en funció que els afec­tin o afec­tin l'opo­sició..., ha estat extre­ma­da­ment ben apro­fi­tada pel par­tit del govern, el més afec­tat per la cor­rupció, per esten­dre l'opinió que tot està igual­ment con­ta­mi­nat i podrit. La idea ha calat pro­fun­da­ment en l'ànim de la ciu­ta­da­nia: les cau­ses no serien des­ar­re­la­bles perquè esta­rien pro­fun­da­ment infil­tra­des a tots nivells de la soci­e­tat en l'àmbit públic i en el pri­vat.

Simultània­ment s'ha produït un abús de poder per l'ús indis­cri­mi­nat de la majo­ria abso­luta, unida a errors deri­vats d'una política auto­ritària i poc res­pec­tu­osa amb les mino­ries i els febles, recurs con­tra l'Esta­tut, llei de segu­re­tat ciu­ta­dana, nova llei de l'avor­ta­ment, nova llei de l'ense­nya­ment, política de des­no­na­ments... La com­bi­nació de cor­rupció i abús de poder ha estat devas­ta­dora. El sen­ti­ment gene­ra­lit­zat del poble és que res té remei. El pit­jor de la manca d'exem­pla­ri­tat extensa i gene­ral que vivim no és aquesta sinó la manca d'espe­rança que ha dei­xat, que ho impregna i amara tot. De la des­es­pe­rança s'ha pas­sat a la indi­ferència pel con­ven­ci­ment de la inu­ti­li­tat de l'esforç per can­viar la situ­ació. És aquesta la pit­jor herència que aquests anys d'un cert tipus de govern ens hau­ran dei­xat..., si no ho cor­re­gim. Sens dubte una raó del crei­xe­ment de l'inde­pen­den­tisme a Cata­lu­nya és l'espe­rança en un nou entorn que hau­ria de ser millor.

Però els greus pro­ble­mes que ens envol­ten tenen solució, solució iden­ti­fi­cada i con­creta, i si això és així i som prou els ciu­ta­dans que ho pen­sem i ho dema­nem, aquesta serà pos­si­ble encara que sigui difícil i tri­gui a arri­bar. Perquè la solució esde­vin­gui plau­si­ble cal que sigui més con­creta i pro­funda que difusa i extensa, cal saber que s'ha de fer en poques àrees i que l'acció estant con­cen­trada tin­gui també un resul­tat ampli i, per tant, retorn. Com a exem­ples:

–La política ha de per­me­tre apro­par l'elec­tor a l'ele­git, obli­gant que l'ele­git reti comp­tes direc­tes a l'elec­tor, reduint la força dels par­tits, és a dir, cir­cums­cripció elec­to­ral única i vot majo­ri­tari.

–La judi­ca­tura ha de ser més neu­tra i ràpida. L'elecció dels seus òrgans de govern ha de ser per sor­teig entre pro­fes­si­o­nals amb experiència i capa­ci­tat pro­va­des i no per elecció política. Pot­ser els ele­gits no seran tan “bons” però seran més neu­tres.

–S'ha d'impul­sar i pri­o­rit­zar la inversió pública i pri­vada en ciència, tec­no­lo­gia i docència.

–S'ha de fer una reforma fis­cal que iguali el pes impo­si­tiu entre ren­des de tre­ball i de capi­tal.

–S'ha d'equi­li­brar el poder en les rela­ci­ons entre govern cen­tral i la Gene­ra­li­tat.

–S'han d'esta­blir meca­nis­mes per escol­tar la gent.

Aques­tes refor­mes, si dutes a terme en pro­fun­di­tat can­vi­a­rien el país, són sufi­ci­ents per fer-ho. A la pre­gunta clau de Man­dela “què has fet tu per millo­rar la vida dels altres?”, la res­posta de ciu­ta­dans nor­mals com som molts de nosal­tres hau­ria de ser: pro­cu­rar que això passi. Manca la visi­bi­li­tat dels líders que ho puguin fer. Quan va començar la dar­rera guerra a Europa Churc­hill era un polític amor­tit­zat. La neces­si­tat el va fer sor­gir del no-res. Apa­rei­xe­ran líders quan la gra­ve­tat de la des­com­po­sició social, política i econòmica es faci insu­por­ta­ble?