I ara, televisió

La noti­cia va sor­tir a les pla­nes d'El Punt Avui del dis­sabte dia 8 de febrer: Neix El Punt Avui Tele­visió. La veri­tat és que a mi, i a molta gent, la notícia ens va aga­far de sor­presa, la qual cosa vol dir que les nego­ci­a­ci­ons es van por­tar amb molta dis­creció. Molts cone­guts, incon­di­ci­o­nals del nos­tre diari, m'han parat pel car­rer per mos­trar la seva satis­facció pel nai­xe­ment d'un nou canal de tele­visió. De fet, més que par­lar d'un nou canal hem de par­lar d'un llo­guer d'un canal ja exis­tent, Canal Català, que no havia aca­bat de reei­xir. Estic segur que molta gent s'ha sen­tit satis­feta en veure que, per una vegada, apa­reix una notícia posi­tiva en aquest món de la comu­ni­cació que, des de fa massa anys, només ens està ofe­rint notícies de tan­ca­ments de mit­jans, de reduc­ci­ons de plan­ti­lles, de manca de publi­ci­tat, de baixa con­ti­nu­ada de lec­tors pel que fa a la premsa, etc. Neix un canal infor­ma­tiu de tele­visió, sem­bla que aquest punt és ben clar. I també sem­bla clar que la base serà la redacció del diari. Pot­ser algú es pre­gun­tarà per què un nou canal tele­vi­siu, si n'hi ha tants. Dei­xeu-me dir que d'infor­mació no n'hi ha mai prou. Us heu fixat que en països tota­li­ta­ris el pri­mer que es fa és car­re­gar-se els mit­jans infor­ma­tius? Cada dia podem cons­ta­tar que no hi ha cap mitjà escrit igual. Cadas­cun d'ells té unes carac­terísti­ques pròpies que el fa dife­rent dels altres. Doncs el mateix ha de pas­sar en la tele­visió. Cal con­fiar, per tant, que les notícies, el debats, les entre­vis­tes del nou canal seran dife­rents del que ens ofe­rei­xen altres tele­vi­si­ons. Estic segur que la línia sobi­ra­nista de El Punt Avui serà la que tro­ba­rem cada dia a la nova tele­visió. No pot ser d'altra manera. I, com deia, això farà que els infor­ma­tius del nou canal siguin abso­lu­ta­ment dife­rents dels que podem tro­bar a RAC1, a TV3 o a Antena 3, 8 TV, per posar uns exem­ples. Em recal­quen els res­pon­sa­bles del diari que no es vol, de cap manera, fer una tele­visió d'entre­te­ni­ment, una tele­visió en què els debats no es con­ver­tei­xin, com tan­tes n'hi ha, en espec­ta­cles con­ve­ni­ent­ment mesu­rats. Tot i que dins d'una mateixa línia democràtica sem­pre és bo que hi hagi tendències diver­ses. Em diuen que el nou canal no estarà lli­gat amb les tele­vi­si­ons locals, com hi està en aquests moments la tele­visió de Girona. Serà un canal que anirà per lliure. També m'he assa­ben­tat que hi ha la intenció de posar en marxa tant aviat com es pugui la nova tele­visió, segu­ra­ment a pri­mers d'abril. Com que a casa nos­tra Sant Jordi és una referència, con­fiem que per aquesta data ja tin­guem en marxa El Punt Avui Tele­visió. I només ens resta desit­jar-li molts anys de vida. Per sort, encara que­den per­so­nes que no s'espan­ten i se la juguen. Cada vegada som més els que cre­iem que va ser una bona ope­ració la com­pra de l'Avui per part d'El Punt, i també una bona idea ajun­tar els dos dia­ris en un. En aquesta mateixa línia, doncs, la nova tele­visió tindrà dues seus, una a Girona i l'altra a Bar­ce­lona. Com es lli­garà tot això? Encara se n'ha d'anar par­lant.

Més sobre la guerra civil. En Miquel Hernández, de Cer­da­nyola, subs­crip­tor des del pri­mer dia de l'Avui, una per­sona de 83 anys que recorda molts fets de la guerra, m'envia una magnífica carta que no té pèrdua. “Jo estic d'acord que s'ha de fer el lli­bre dels escrits del diari, i si pot ser per Sant Jordi, millor”, em diu en Miquel, i afe­geix: “Estic guar­dant tots els arti­cles, però no queda bé; molt volu­minós amb pàgines que no tenen res a veure amb la Guerra Civil.” En Miquel recorda el bom­bar­deig que van fer cinc avi­ons a Mal­grat de Mar. I també recorda els bom­bar­deigs de Bar­ce­lona, ja que ell vivia a la pri­mera casa del car­rer Mallorca can­to­nada amb l'avui ano­me­nat Pas­seig marítim. Explica en Miquel: “Des del ter­rat de casa, per tant en línia de mar, pri­mera fila, quin honor (i quina por, quin hor­ror, vàrem veure també, quasi 20 mesos després, enfon­sar-se el vai­xell Ciu­tat de Bar­ce­lona el 30 de maig del 1937; era diu­menge i molta gent va sor­tir a corre-cuita amb les bar­ques per sal­var o inten­tar sal­var nàufrags i jo veia com s'afa­nya­ven i cor­rien sobre­tot els pes­ca­dors. Jo tenia apro­xi­ma­da­ment 6 anys i cinc mesos. La mare m'expli­cava tot el que jo no ente­nia.” M'estic ado­nant que aquesta sèrie que està publi­cant el nos­tre diari ha aju­dat a molta gent a posar les idees clares, cosa molt llo­a­ble, ja que no podem ni hem d'obli­dar uns fets que hau­rien d'haver fet caure la cara de ver­go­nya als seus pro­ta­go­nis­tes. La carta d'en Miquel acaba expli­cant que el 30 de setem­bre del 1936, a Ceuta, va morir afu­se­llat (assas­si­nat) el seu pare, mili­tar, repu­blicà i cata­la­nista. En deixo constància perquè crec que val la pena apro­fi­tar els tes­ti­mo­nis vius d'un pas­sat trist, que per desgràcia cada cop seran menys.