Una economia estúpida

L'anàlisi eti­mològica de les parau­les per­met de vega­des cla­ri­fi­car els nos­tres debats del pre­sent, com ara el del pre­si­dent Mas, quan ha dema­nat la impli­cació de la classe empre­sa­rial cata­lana en el debat sobre el futur polític de Cata­lu­nya, i Gay de Mon­tellà i Joan Ros­sell li han res­post que els empre­sa­ris no han de fer política, que el que han de fer és tre­ba­llar i pro­duir.

No sabem en nom de qui par­len, doncs a la vegada sig­ni­fi­cats empre­sa­ris s'han posi­ci­o­nat a favor i en con­tra de la con­sulta, de la inde­pendència, o dels temes sub­ja­cents (espoli, balan­ces, boi­cots o el que sigui): les llu­nya­nes parau­les de José Manuel Lara, o les més pròximes d'Emili Cua­tre­ca­sas emmar­quen les de molts altres que més alt però no més clar i com en el cas dels dos citats, pro­mo­uen l'entesa i la unió; altres orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als o els seus repre­sen­tants (com els dos Abad de Cecot i Cam­bra de Comerç), defen­sen la con­sulta sobre el tema omni­pre­sent, men­tre el Cer­cle Català de Nego­cis, bel·lige­rant­ment par­ti­dari de la inde­pendència, ela­bora estu­dis i en fa peda­go­gia on pot.

Si Gay de Mon­tellà i Ros­sell afir­men que la seva res­pon­sa­bi­li­tat és obviar el tema, s'escu­den en una falsa pres­su­po­sició, perquè mai, com demos­tra la història de la paraula i com pale­sen els fets dia a dia, l'eco­no­mia ha estat al marge de la política. L'eco­no­mia és política, altra­ment és una eco­no­mia estúpida. I els empre­sa­ris no tenen res d'estúpids. Saben que empresa i mer­cat ho són en un marc polític; per a ells la dic­ta­dura va ser un pro­blema econòmic en tant que es man­tingué autàrquica, i molts hi van llui­tar en con­tra; quan la dic­ta­dura va esde­ve­nir un marc d'actu­ació pre­vi­si­ble alguns opta­ren per opci­ons polítiques alter­na­ti­ves, que com­por­ta­ven models econòmics dife­rents i bona part d'ells per això s'ubi­ca­ren en els seg­ments lli­be­ral-con­ser­va­dors de l'espec­tre polític democràtic; ¿què d'estrany tin­dria ara que ho tor­nes­sin a fer, o que de fet ho facin? Més encara si sem­bla (a mi no) bé que un gra­pat de jut­ges (que diuen que par­len “en tant que juris­tes”) es posi­ci­o­nin sobre el dret a deci­dir, ¿no ho podrà fer, qui forma part tan essen­cial del nos­tre tei­xit social?

I si es vol pre­dic­ti­bi­li­tat (pot ser per poc temps encara pos­si­ble), ¿quina més gran que saber cap a on va, què sent, que vol el seu mer­cat natu­ral, Cata­lu­nya, o de quina manera es vol posi­ci­o­nar en els seus mer­cats de relació, Espa­nya, Europa, el món... A parer meu, és aquesta la impli­cació que els dema­nava el pre­si­dent, eco­no­mista de for­mació i impli­cat en la gover­nança: l'eco­no­mia reque­reix d'un marc polític, empre­sa­ris, digueu la vos­tra, tot i ser una veu més, sou també una veu qua­li­fi­cada i al mateix temps plu­ral com la vos­tra forma vari­ada de con­ce­bre l'empresa; apor­teu-hi els pros i con­tres, demos­treu que és pos­si­ble opi­nar lliu­re­ment, i si pot ser que no es vegi massa clar entre els grans (que no els únics, pot­ser els menys empre­sa­ris un bon gra­pat d'ells, assa­la­ri­ats de luxe més aviat) que esteu espe­rant que la gent digui la penúltima paraula per apro­par-vos al sol que més calenta.

Perquè aquest és el temps on el cibe­res­pai ens farà de memòria, i si aquesta ha negat a Sama­ranch un car­rer per enten­dre que les seves fites no esbor­ra­ven un pas­sat al ser­vei de la causa fran­quista, fora just que cas­tigués la covar­dia dis­fres­sada d'indi­fe­ren­tisme de qui estúpida­ment vol fer veure que les coses, la bona admi­nis­tració, les opci­ons de mer­cat, la política fis­cal o el marc social de referència són des­tri­a­bles. És molt més empre­sari, molt més res­pon­sa­ble i en defi­ni­tiva molt més impor­tant per a la Cata­lu­nya que hagi de ser el Lara que parla con­tra la inde­pendència que el Gay o el Ros­sell que callen en nom propi fent veure que ho fan des de la repre­sen­tació de tot­hom.