Fermesa i serenitat

Els esde­ve­ni­ments polítics entre Cata­lu­nya i Espa­nya han arri­bat a un punt de no-retorn, no perquè res sigui ine­vi­ta­ble com a les tragèdies clàssi­ques a on el destí està escrit, sinó perquè el futur mai serà ja com el pas­sat. No es pot retor­nar a la situ­ació de 2010 mal­grat el poc temps físic que des de lla­vors ha trans­cor­re­gut. L'evo­lució del pen­sa­ment dels cata­lans ha can­viat en qua­tre anys més del que ho ha fet en els dar­rers trenta. Fora de Cata­lu­nya poques per­so­nes ho han per­ce­but i, per tant, se'ls fa difícil enten­dre el que passa. La seva per­ple­xi­tat és expli­ca­ble. L'ajus­ta­ment de les soci­e­tats a una nova situ­ació, radi­cal­ment dife­rent de l'ante­rior, neces­sita sem­pre temps... És pro­ba­ble que el govern cen­tral no per­meti fer el referèndum d'auto­de­ter­mi­nació el 2014. Si passa hi ha dues pos­si­bi­li­tats. La Gene­ra­li­tat, sota la pressió d'ERC, con­voca elec­ci­ons autonòmiques. Les elec­ci­ons no acla­ri­rien gaire res: els par­tits sobi­ra­nis­tes tin­drien com ara majo­ria i els par­tits que dema­nen una con­sulta, majo­ria àmplia. Si ERC fos la força política més votada, podria con­duir a la decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència al Par­la­ment de Cata­lu­nya sub­jecta a un referèndum de rati­fi­cació... La segona pos­si­bi­li­tat és que es man­tin­gui la situ­ació actual i les elec­ci­ons autonòmiques se cele­brin el 2016. Con­ti­nuarà en tot cas la situ­ació actual d'incer­tesa perquè és difícil que Cata­lu­nya obtin­gui el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de la seva inde­pendència si la declara uni­la­te­ral­ment i en cap cas per­metrà l'Estat exer­cir com­petències que no esti­guin explícita­ment reco­ne­gu­des a l'Esta­tut. S'haurà de saber ges­ti­o­nar aquest temps, que serà més tens que l'actual.

La pressió de la política recen­tra­lit­za­dora del govern cen­tral té el perill de por­tar a la con­clusió a les for­ces cata­la­nis­tes que la situ­ació ha esde­vin­gut insos­te­ni­ble, que el temps afe­bleix la seva posició i que cal actuar. Sem­pre que hi ha un enfron­ta­ment cal fer el con­trari del que la con­tra­part sug­ge­reix, insi­nua o pro­voca fer. Diu Jaume Vicens: “Som homes fei­ners, cons­truc­tius, repo­sats, pre­vi­sors, capaços de tro­bar fórmu­les ade­qua­des al bon desen­vo­lu­pa­ment de les rela­ci­ons pri­va­des i públi­ques [...], les carac­terísti­ques de les nos­tres for­mes de vida [...] El seny [...], per la pros­se­cució del que és just, con­ve­ni­ent i cor­recte [...]. La mesura [...] deter­mina la ten­den­ci­a­li­tat  del català cap a rea­li­tats con­cre­tes, efi­ca­ces i pro­fun­des [...]. La iro­nia, com a forma vital que per­met els redreçaments i anul·la la gan­grena de la passió i el fana­tisme [...]. De sobte, aques­tes qua­li­tats sem­blen fre­na­des i cap­gi­ra­des, per una acti­tud en què es bar­re­gen l'exas­pe­ració i el sen­ti­men­ta­lisme, l'arrau­xa­ment i la reben­tada.”

Són aques­tes les vir­tuts que hem de mobi­lit­zar i els defec­tes que hem d'evi­tar. Espa­nya no és avui la mateixa dels anys trenta, a on una part de la població patia física­ment gana, hi havia un 32% d'anal­fa­be­tisme i a on la radi­ca­li­tat, és a dir la manca de cul­tura, va por­tar fins a la Guerra Civil. Avui la violència està des­car­tada per la per­ti­nença d'Espa­nya a la UE, pel nivell de renda de la població i per les  pres­ta­ci­ons soci­als uni­ver­sals. És en aques­tes cir­cumstàncies, però en cap cas abans de tres o qua­tre anys, quan hi pot haver per part del govern cen­tral una oferta de millor finançament i de blin­datge de les com­petències essen­ci­als. És difícil, ara, visu­a­lit­zar aquesta situ­ació, però que es for­muli depèn de la deter­mi­nació i esta­bi­li­tat de la posició cata­lana. Quan Espa­nya cons­tati que el des­a­cord és pit­jor que l'acord, pen­sarà en alter­na­ti­ves, però cal paciència, no sor­tir de la lega­li­tat i tenir una “altra solució” que no és altra que la inde­pendència. Perquè aquesta sigui creïble ha de ser estruc­tu­rada, neces­si­tem com Escòcia un “lli­bre blanc” de la inde­pendència que defi­neixi qua­li­ta­ti­va­ment i quan­ti­ta­ti­va­ment els avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents d'aquesta. La cre­di­bi­li­tat de la inde­pendència depèn de la via­bi­li­tat del període tran­si­tori per arri­bar-hi. Aquest no ha de ser nega­tiu per als nego­cis i l'eco­no­mia si es manté el marc nor­ma­tiu, cosa que en les cir­cumstàncies actu­als està garan­tit, va l'eco­no­mia cata­lana millor que l'espa­nyola...

S'ha d'afron­tar el futur sabent que el camí serà difícil i que cal fer­mesa i sere­ni­tat. No estem en posició límit però la situ­ació és dura i serà llarga. El temps demos­trarà el que ara ja es per­cep: la impos­si­bi­li­tat de tor­nar a la posició ini­cial.