El que guardem

Aquest cap de set­mana hem fet endreça al garatge de casa. Això vol dir que t'has d'enca­rar a hores de feina i pols, a munts d'andròmines i tras­tos, i que t'has d'enfron­tar al teu pas­sat. La majo­ria d'objec­tes els tenim obli­dats i pot­ser ni recor­dem per què són allà. No tot és fruit del tras­llat del pis nou al vell. N'hi ha que hi són per dret propi. És natu­ral, ho hem fet tota la vida per aquell sen­tit de la pro­pi­e­tat, tan humà, que ens agrada guar­dar i sovint som el que guar­dem, ens podríem expli­car a algú d'un altre pla­neta només a par­tir del que hi ha a les gol­fes. Resulta, però, que arriba un dia que t'has d'arre­man­gar i fer dis­sabte amb resul­tats incerts. Alguns els llen­ces, d'altres et tor­nen a ena­mo­rar i els dónes una nova opor­tu­ni­tat, amb el risc que aca­bin ocu­pant un lloc al nou tras­ter! Perquè no tot es pot reven­dre a inter­net. Segons una enquesta recent, les nos­tres cases –gol­fes i garat­ges, bàsica­ment– atre­so­ren objec­tes per valor d'uns 500 euros de mit­jana. Però aquest dis­sabte, men­tre tra­gi­nava cai­xes cap als con­te­ni­dors, pen­sava: “Què dife­ren­cia una andròmina d'una joia, un tre­sor d'un trasto?” És igual que esti­guin intac­tes, imma­cu­lats, inser­vi­bles o atro­ti­nats, con­vin­drem que el que els fa immor­tals sense que el pas del temps els hagi esgar­ra­pat ni una mica és la història que hi ha al dar­rere, el que repre­sen­ten o repre­sen­ta­ven, allò que en diem valor sen­ti­men­tal. Mai és tard per apren­dre, i aquests dies he entès que cada una d'aques­tes coses que he llençat i que havia guar­dat fins ara està lli­gada a uns records. Records que con­ti­nuaré tenint encara que m'hagi des­fet física­ment de deter­mi­nats objec­tes. El buit, el forat, només ha que­dat a les llei­xes, però en la meva memòria he acon­se­guit des­em­pol­se­gar-los i ara això em per­met tenir-los més vius i més pre­sents que mai. Perquè, què seria de nosal­tres si perdéssim el record, no del que guar­dem, sinó d'allò que llen­cem?