La columna
Setmanada
Toni Sala acaba de treure el seu quinzè llibre de narrativa, la novel·la Els nois (L'Altra, 2014); i m'atreviria a dir –havent llegit 13 de les obres anteriors– que és la millor cosa que mai ha escrit: un tros de prosa farcit d'emoció i reflexió i d'imatges impactants i de personatges tan escruixidorament autèntics com la Catalunya agroindustrial, econòmicament devastada, que Sala descriu amb una mala llet tan entusiasta que arriba a ser tonificant. Algú m'ha dit que hi ha crítics professionals que hi estan d'acord, però jo no ho sabria pas: fa més d'una dècada que no en llegeixo cap. I Sala, justament, és un autor que ha patit més del compte a mans dels crítics, alguns comentaris dels quals sobre novel·les, com ara Rodalies o Provisionalitat, han estat d'una impertinència que fa caure de pompis. I vet aquí una diferència de debò entre Anglaterra i Catalunya: mentre que aquí es tracten els veredictes dels crítics amb una certa veneració, al país on vaig néixer, l'actitud envers els ressenyistes a sou –que no s'han de confondre pas amb els periodistes literaris ni els estudiosos ídem– és més aviat ambigua. Vet aquí, per exemple, el dramaturg Christopher Hampton: “Demanar a un escriptor què en pensa, dels crítics, és com preguntar a un fanal què en pensa, dels gossos.” Segons l'escriptor irlandès Brendan Behan, els crítics “són com els eunucs en un harem: saben què fer però són incapaços de fer-ho”. I Kenneth Tynan, tot i ser crític de teatre, va dir: “Un crític és un home que coneix bé la ruta però que no té carnet de conduir.” No deixa de ser curiós que les cites acabades d'esmentar van aparèixer fa poc en una revista anglesa dedicada a la crítica literària: The Times Literary Supplement; per la qual jo mateix vaig fer de crític ocasional durant anys, una feina que, finalment, he decidit deixar córrer perquè sempre m'ha fet sentir com un peix fora de l'aigua; i això que no solia sinó elogiar els llibres que em tocaven. O potser per això mateix.
