Setmanada

Toni Sala acaba de treure el seu quinzè lli­bre de nar­ra­tiva, la novel·la Els nois (L'Altra, 2014); i m'atre­vi­ria a dir –havent lle­git 13 de les obres ante­ri­ors– que és la millor cosa que mai ha escrit: un tros de prosa far­cit d'emoció i reflexió i d'imat­ges impac­tants i de per­so­nat­ges tan escrui­xi­do­ra­ment autèntics com la Cata­lu­nya agroin­dus­trial, econòmica­ment devas­tada, que Sala des­criu amb una mala llet tan entu­si­asta que arriba a ser toni­fi­cant. Algú m'ha dit que hi ha crítics pro­fes­si­o­nals que hi estan d'acord, però jo no ho sabria pas: fa més d'una dècada que no en lle­geixo cap. I Sala, jus­ta­ment, és un autor que ha patit més del compte a mans dels crítics, alguns comen­ta­ris dels quals sobre novel·les, com ara Roda­lies o Pro­vi­si­o­na­li­tat, han estat d'una imper­tinència que fa caure de pom­pis. I vet aquí una diferència de debò entre Angla­terra i Cata­lu­nya: men­tre que aquí es trac­ten els vere­dic­tes dels crítics amb una certa vene­ració, al país on vaig néixer, l'acti­tud envers els res­se­nyis­tes a sou –que no s'han de con­fon­dre pas amb els peri­o­dis­tes lite­ra­ris ni els estu­di­o­sos ídem– és més aviat ambi­gua. Vet aquí, per exem­ple, el dra­ma­turg Chris­top­her Hamp­ton: “Dema­nar a un escrip­tor què en pensa, dels crítics, és com pre­gun­tar a un fanal què en pensa, dels gos­sos.” Segons l'escrip­tor irlandès Bren­dan Behan, els crítics “són com els eunucs en un harem: saben què fer però són incapaços de fer-ho”. I Ken­neth Tynan, tot i ser crític de tea­tre, va dir: “Un crític és un home que coneix bé la ruta però que no té car­net de con­duir.” No deixa de ser curiós que les cites aca­ba­des d'esmen­tar van aparèixer fa poc en una revista anglesa dedi­cada a la crítica literària: The Times Lite­rary Sup­ple­ment; per la qual jo mateix vaig fer de crític oca­si­o­nal durant anys, una feina que, final­ment, he deci­dit dei­xar córrer perquè sem­pre m'ha fet sen­tir com un peix fora de l'aigua; i això que no solia sinó elo­giar els lli­bres que em toca­ven. O pot­ser per això mateix.