Mofant-se dels tòpics

Com m'agrada anar al cinema! Triar la pel·li, arri­bar una mica abans i veure els tràilers. Últi­ma­ment, però, em sem­blen massa explícits. Gai­rebé et pas­sen la pel·lícula resu­mida. Hi anem quasi cada set­mana i, tot i que grans i joves no sem­pre tenim els matei­xos gus­tos (només cal que pas­sin anys), si insis­tim i no tenen res millor a fer, els afi­llats fami­li­ars ens acom­pa­nyen en un acte d'amor i gene­ro­si­tat. N'he vist, com vostès, un munt, de pel·lícules! Tris­tes, ten­dres, diver­ti­des, sur­re­a­lis­tes, angoi­xants, plàcides, opti­mis­tes... El setè art m'ho ha fet pas­sar molt bé i, quan no ha sigut així i l'avor­ri­ment s'ha ins­tal·lat a les buta­ques, no hi he per­dut temps. Un aban­do­na­ment a temps és una victòria pel que queda de vet­llada lúdica, i més si, com fem a casa, es remunta pla­ent­ment amb un àpat i un bon vi. Diu­menge vàrem anar a veure Ocho ape­lli­dos vas­cos. Els he de con­fes­sar que feia temps que no reia tant davant d'una pan­ta­lla. Em sem­bla que des de Jamón, Jamón, que em va arre­glar un ves­pre depri­ment de tar­dor ja fa anys, o de Muje­res al borde de un ata­que de ner­vios que no m'ho pas­sava tan bé al cine. Bé, ara que hi penso, La torre de Suso o Los aman­tes pasa­je­ros, d'en Javier Cámara, també varen fer que m'esbargís d'allò més. Però la veri­tat és que feia molt que no per­pe­trava unes ria­llo­tes tan amples i gene­ro­ses que, jun­ta­ment amb les d'altres, omplis­sin la sala este­nent-se pels pas­sa­dis­sos.

Què volen que els digui... em va satis­fer i diver­tir molt. Em va sem­blar valent, salu­da­ble i intel·ligent apos­tar per la paròdia dels tòpics d'uns i altres, mofant-se de tot ple­gat i acon­se­guint que això no sigui cap tragèdia sinó que es pugui emmar­car en una història d'amor que acaba bé. Sem­bla que, vist l'èxit de la pro­ducció, en pre­pa­ren una amb un per­so­natge català. No en dub­tin... encara que aquest fotut imbècil d'en Rouco Varela vagi dient baja­na­des, estu­pi­de­ses i cafra­des impro­ce­dents i peri­llo­ses des de púlpits fune­ra­ris, segur que sabrem bur­lar-nos de nosal­tres matei­xos. Men­tre l'espe­rem vagin a gau­dir de la magnífica inter­pre­tació d'en Dani Rovira, un actoràs que ve dels monòlegs; de Car­men Machi, com sem­pre genial, i de Karra Ele­jalde, autèntic i genuí.