La mirada del tigre

Fa alguns mesos vaig estar con­vi­dada a la festa de casa­ment d'una pare­lla que es veia pro­fun­da­ment ena­mo­rada i que va com­par­tir, amb els que érem allà, un munt de ges­tos de com­pli­ci­tat, fet que va pro­vo­car que, durant la festa, sobre­volés una aurèola ama­ble i una volun­tat de fer pública, amb natu­ra­li­tat, aque­lla esti­mació. Va ser bonic. Van ser entra­nya­bles tots els detalls que els uns i els altres varen tenir demos­trant, sense pudor, el seu amor. Entre les parau­les que es varen dedi­car els pro­ta­go­nis­tes, va haver-hi una inter­venció que recordo espe­ci­al­ment: la del pare de la núvia. L'orgullós i emo­ci­o­nat pro­ge­ni­tor va par­lar del fet que aquell jovent tenia, i ( impor­tant) no havia de per­dre mai, la mirada del tigre. Una mirada de valen­tia, de força, de coratge, de prudència..., una mirada que calia cui­dar i cul­ti­var i que feia que, prin­ci­pal­ment aquell dia, fos­sin aque­lles noves gene­ra­ci­ons els per­so­nat­ges de la festa.

Vaig pen­sar que tenia raó però que la mirada del tigre no és té de manera gratuïta. Que no és patri­moni intrínsec ni de joves ni de grans i que no per­tany a ningú per defecte. Vaig enten­dre que quan es pos­se­eix, i forma part del bagatge per­so­nal de cadascú, s'ha de saber cui­dar i cul­ti­var. Que aquest esguard ha de ser sal­vatge, altiu i poderós però que sobre­tot cal que sigui ( perquè si no no val res), a la vegada, també humil, pru­dent i generós.

Que saber cui­dar allò que tens, vet­llar perquè no tron­to­lli, i llui­tar pel que vols ha d'anar acom­pa­nyat d'una volun­tat des­in­te­res­sada i àmplia d'aglu­ti­nar cama­des, per­so­nes, volun­tats i mons que no siguin només els teus. Que si no ho fas així, amb els anys, en lloc de tor­nar-te valent i res­pec­tat no seràs capaç de nete­jar-te les lle­ga­nyes que ompli­ran els teus ulls i t'equi­vo­caràs allà on fixis les pupil·les. Si recor­dem que La mirada del tigre també és el títol d'una cançó que va ser escrita a petició de Syl­ves­ter Sta­llone per a la pel·lícula Rocky III enten­drem que, de tant en tant, quan ens cal fer una catarsi per reno­var o defen­sar allò que volem, hem de recórrer, com va fer el der­ro­tat Rocky per remun­tar, a una felina (però amo­rosa) manera d'obser­var el món.