Àmpliament millors

Una de les obli­ga­ci­ons que tenim els que hem dei­xat de ser joves és tren­car totes les llan­ces pos­si­bles a favor dels qui encara ho són. Sobre­tot quan la prin­ci­pal herència que els hem dei­xat és un atur del cin­quanta per cent. I, mal­grat tot, de mica en mica, va pre­nent força la falsa idea que actu­al­ment el món està poblat per una joven­tut més vio­lenta o agres­siva envers els adults o envers la gent de la seva mateixa edat. Con­tri­bu­ei­xen a expan­dir aquesta sen­sació els titu­lars que tot sovint lle­gim sobre les imat­ges pen­ja­des a la xarxa per un grup de menors que ha cla­vat una pallissa a un com­pany o com­pa­nya de classe. Titu­lars que, natu­ral­ment, no sol escriure mai gent jove, perquè la gent jove no sol tenir feina. Un dels símpto­mes més inequívocs de la vellesa és la tendència a dei­xar mala­ment les noves gene­ra­ci­ons, la seva inex­periència, la seva teme­ri­tat, les seves ganes de pas­sar-s'ho bé, com si tot això fos­sin defec­tes i no pas qua­li­tats. Ser jove vol dir, en la gran majo­ria d'aspec­tes, ser millor perquè, segons qui­nes experiències i segons qui­nes prudències, val més no adqui­rir-les mai. Per això resulta espe­ci­al­ment injusta l'eti­queta vio­lenta que se'ls vol pen­jar, als joves. Injusta i des­me­mo­ri­ada. Els que vam néixer als feliços anys sei­xanta, per exem­ple, abans d'escan­da­lit­zar-nos per les supo­sa­des con­duc­tes vio­len­tes actu­als, hauríem de recor­dar les guer­res a cops de pedra que enfron­ta­ven els ado­les­cents d'un i altre barri. O el sal­vatge cos­tum de pen­jar gos­sos esven­trats amb gani­vets als gan­xos dels cubells de les escom­bra­ries. Imat­ges que for­men part de la nos­tra infan­tesa en blanc i negre. I aque­lla no era només una violència urbana, al con­trari, als àmbits rurals es diver­si­fi­ca­ven les seves vari­ants i es per­do­na­ven més les seves con­seqüències. Era nor­mal, per posar un altre exem­ple, que els nens rebes­sin una esco­peta d'aire com­pri­mit com a regal d'ani­ver­sari, que després empra­ven per fer pun­te­ria con­tra els par­dals, empai­tats de nit amb una lot, inde­fen­sos i espo­ru­guits, a la branca de l'arbre. Exis­tia també una tor­tura reser­vada a les galli­nes, a les quals se'ls admi­nis­trava un xiclet que després se'ls enca­llava a la gola i els inflava de forma gro­tesca el coll fins a asfi­xiar-les.

És clar que en aque­lla època els joves no tenien a l'abast l'ull que ara tot ho veu i tot ho filma. Una forma de vio­len­tar la seva inti­mi­tat que som nosal­tres, els adults que tant els cri­ti­quem, qui els hi hem posat a les mans.