Vint anys, ja

Ahir va fer exac­ta­ment vint anys que, a Ruanda, uns ofi­ci­als del Front Patriòtic Ruandès es van empor­tar Joa­quim Vall­majó de la parròquia on tre­ba­llava, i ja ningú no el va veure més. Uns mesos després se'n con­fir­mava l'assas­si­nat, però no s'ha sabut mai on són les seves res­tes mor­tals. Fa poc que el seu gran amic i també mis­si­o­ner Josep Fri­gola (aquest al Níger) va escriure que l'interès entorn de Joa­quim Vall­majó pot min­var en actu­a­li­tat i visi­bi­li­tat, però con­ti­nuarà tocant el vora­viu dels cors d'aque­lles per­so­nes que volen apren­dre a morir vivint i a viure morint.

Entre el reguit­zell de fami­li­ars i amics que Vall­majó va dei­xar a Navata, al seu Empordà i molt més enllà, hi ha la gent del GEES de Figue­res (Grup d'Empor­da­ne­ses i Empor­da­ne­sos per la Soli­da­ri­tat) que, any rere any, van revi­fant el record d'en Quim man­te­nint envers ell una fide­li­tat i soli­da­ri­tat a tota prova. Ahir dis­sabte, a les 8 del ves­pre i a La Cate de Figue­res, els del GEES van orga­nit­zar un acte de record, i n'han publi­cat un car­tell amb el sug­ge­ri­dor títol Vint anys con­nec­tats a Ruanda. En l'acte hi eren els ger­mans, nebots i cosins d'en Quim, Jordi Palou-Lover­dos, advo­cat repre­sen­tant de les vícti­mes del con­flicte ruandès, Món Marquès, peda­gog i mem­bre de Justícia i Pau i Joseph Saga­hutu, tes­ti­moni ruandès.

Al cap­da­vant d'aquest grup d'empor­da­ne­ses i empor­da­ne­sos soli­da­ris hi ha en Josep M.​Bonet, mei­tat boti­guer i mei­tat acti­vista, que no para ni un moment en cap de les dues acti­vi­tats. Ell i la gent del GEES, però també molts altres, oidà, tenim en Quim Vall­majó posat en un autèntic altar que no s'iden­ti­fica pas amb la glòria de Ber­nini, sinó que és un altar a tocar de terra, con­sa­grat a la memòria dels més pobres i els més febles, en la línia dels que canta l'himne revo­lu­ci­o­nari del soci­a­lisme inter­na­ci­o­nal: “Debout les damnés de la terre/ debout les forçats de la faim.” Quan Josep Pla escri­via el volum 38 de l'Obra Com­pleta Escrits empor­da­ne­sos (anys 1977-1978), un dia em va pre­gun­tar si a l'Empordà hi havia algun sant ofi­cial. Va ser mossèn Modest Prats qui li con­testà: “No només no hi ha cap sant a l'Empordà sinó que no hi ha, tam­poc i ni tan sols, cap beat ni bea­ti­fi­ca­ble.” Però tal com diu Josep Fri­gola, n'hi ha cabas­sats dels d'estar per casa, dels que ves­tei­xen de fei­ner, dels mar­cats amb el segell inde­le­ble d'haver esti­mat tant com n'han sabut.