Repensant el treball

Actu­al­ment, i en un entorn de crisi, un atur galo­pant, i un Estat espa­nyol que no ajuda, sinó que cas­tiga (amb 17 mili­ons d'euros menys aquest 2014 per a polítiques acti­ves d'ocu­pació), ens tro­bem davant una lec­tura molt dife­rent del con­cepte de tre­ball: ara ja no és un càstig, sinó un suplici, un insult per a tota per­sona dis­po­sada a tre­ba­llar, pre­pa­rada i alhora explo­tada si final­ment opta a un lloc de tre­ball.

Si ana­lit­zem el tre­ball des d'una con­cepció econòmica, aquest sem­pre s'ha defi­nit com un esforç humà apli­cat a la pro­ducció de la riquesa, i és, per tant, un fac­tor de pro­ducció, però des d'un punt de vista social el tre­ball no sem­pre té una con­tra­par­tida econòmica o en espècie.

Històrica­ment, la paraula ‘tre­balL' té una càrrega semàntica de pena­li­tat, tri­bu­lació, de situ­ació angu­ni­osa. Ho podem veure a les Homi­lies d'Organyà: “Grans penes i grans tre­bals”, o a l'obra de Ramon Llull: “Jesuch­rist… volch esser pobre el volch sofrir tre­bayls e mort.” També té el sig­ni­fi­cat d'allò que es fa peno­sa­ment, és a dir, com a esforç o fatiga: “En així viuia sens tre­bayll de pes­car” (R. Llull), o com un des­mai o atac: “És que al reu li ha aga­fat un tre­ball en anar-lo a treure de la cape­lla” (R. Case­lles). Fins i tot és sinònim de defecte: “Aquest homo sem­pre arriba tard; té aquest tre­ball!”. Si ens atu­rem al refra­nyer, o al que en diem també savi­esa popu­lar, el tre­ball és vist des de diver­sos punts de vista, tant pot “dig­ni­fi­car” com escla­vit­zar o ser objecte d'abús: “molt tre­ball i poc cabal” (molt d'esforç i poca remu­ne­ració), “tre­balls amb pa són bons de pas­sar” (el tre­ball o les pre­o­cu­pa­ci­ons es miti­guen amb un bon guany o ren­des segu­res), “el tre­ball és vir­tut, però a mi em put” (tot­hom alaba el tre­ball però són pocs els qui pren­guin gust de tre­ba­llar).

Des del camp eti­mològic, Joan Coro­mi­nes explica que la paraula tre­ba­llar prové del llatí tri­pa­li­are, de tri­pa­lium, ins­tru­ment de tor­tura que s'uti­lit­zava per infli­gir dolor i sofri­ment. Tre­ba­llar sig­ni­fica, doncs, ocu­par-se amb obs­ti­nació en alguna cosa, sot­me­tre una matèria a una acció contínua i metòdica per donar-li forma i sofrir els esforços a què es troba sot­mesa. En el Gènesi mateix, Jahvè expulsa Adam i Eva del Paradís i cas­tiga l'home amb el tre­ball.

Avui, doncs, que és pre­ci­sa­ment el Dia del Tre­ball, ens costa déu i ajut men­jar de la terra tre­ba­llant, perquè estem sot­me­sos a una relació de tre­ball-salari. El tre­ball és un dret, segons la into­ca­ble Cons­ti­tució Espa­nyola, del qual no “gau­dei­xen” a Cata­lu­nya 624.500 per­so­nes, que és el nom­bre d'atu­rats ins­crits a les ofi­ci­nes d'ocu­pació fins al març del 2014, segons dades de l'Ides­cat.

Ara el tre­ball pren noves dimen­si­ons: si no hi ha feina, ja tenim feina a bus­car-ne. El tre­ball s'ha con­ver­tit en un esport de risc, risc de no rebre cap ajut social, risc de no arri­bar a final de mes, risc de pen­sar que no se'ns valora soci­al­ment o risc de caure en el risc. Ara, però, també és l'hora de cer­car noves pers­pec­ti­ves, noves visi­ons d'aquest dret cons­ti­tu­ci­o­nal, que ens per­me­tin repen­sar el tre­ball no pas com un càstig sinó com una porta oberta a la ini­ci­a­tiva, a l'empre­ne­do­ria i a la cre­a­ti­vi­tat. Per a això ens calen polítiques soci­als i labo­rals pro­gres­sis­tes, acom­pa­nya­des de plena auto­es­tima i auto­con­fiança: polítiques i valors que ens per­me­tran gene­rar ocu­pació i sobre­tot dig­ni­tat.