Quina merla!

Que en són, de bonics, els cants dels ocells! Com refi­len en aquesta època de l'any! Quanta música, quanta xeri­nola, la de l'oce­llada! Quina ale­gria enco­ma­nen els xis­cles de les ore­ne­tes que s'empai­ten pels cels límpids de la pri­ma­vera! Fins aquí els panegírics, ara ve la cara fosca, el revers de l'idil·li. Fa unes quan­tes set­ma­nes que em des­perta una merla. Es posa a tocar la flauta amb el pri­mer tel de l'aurora i, com que els dies crei­xen, cada dia s'hi posa més d'hora. Pri­mer era a les sis i ara ja és a dos quarts de sis. És el meu des­per­ta­dor fatal. No sé què en pen­sen els meus conveïns. Pot­ser la merla –el mas­cle, esclar, el mer­lot d'impe­ca­ble ves­tit negre, negríssim– em des­perta a mi, pot­ser és un senyal d'afecte perquè m'agrada cele­brar en aques­tes pàgines l'esclat quasi vio­lent de la pri­ma­vera. Jo saludo la pri­ma­vera i la merla em saluda a mi, pot­ser és això. Però no sé com comu­ni­car-m'hi. Avui he estat a punt d'acon­se­guir-ho, feia un solo pro­digiós just al meu balcó, m'hi he acos­tat... i ha sor­tit volant. Pac­tem, li volia dir. I li volia dema­nar si és ella –ell– qui cada any refila als jar­dins de l'inte­rior de l'illa de cases tot el dia des de pri­mera hora i, si és així, com és que ara ho fa a la part del davant. Toques diana per a tot­hom o només per a mi?, li pre­gun­ta­ria. A Bar­ce­lona tenim més diver­si­tat ocellística que no sem­bla. Però només ens fixem en la piu­la­dissa mati­nera dels par­dals, que és com des­ga­vell hor­mo­nal col·lec­tiu; en la colo­nit­zació inva­siva dels coloms; en les mul­ti­ca­ga­ra­des dels estor­nells (pobre de tu que apar­quis sota d'un arbre car­re­gat d'estor­nells!); en la mala jeia de les gavi­nes; en el grall des­cor­dat de les cotor­res... La meva merla no és hos­til, sem­bla sor­tida d'aquell lli­bre deliciós de Josep Maria de Sagarra que es diu Els ocells amics. Perquè, mal­grat els retrets, la merla mati­nera és amiga meva. Quan no la sento, la trobo a fal­tar.