So de flama

Els rànquings de música de cobla posen en un lloc cab­dal La flama de la sar­dana, de Tomàs Gil i Mem­brado, com­po­si­tor d'Horta de Sant Joan, mort a Bar­ce­lona avui fa vuit dies als 99 anys. Gil i Mem­brado fou el més prolífic dels autors de peces sar­danísti­ques. La seva pro­ducció abasta unes mil tres-cen­tes obres. Són melo­dies que enco­ma­nen emo­ci­ons. Musi­ca­lit­zen l'ima­gi­nari sen­ti­men­tal català. És el cas de la seva Flama, hereva dels sons més ins­pi­rats i genuïns dels clàssics de la dansa naci­o­nal. No és per atzar que aquesta peça de Tomàs Gil esti­gui en el pri­mer ren­gle de les pre­ferències de melòmans i dan­sai­res, al cos­tat de títols com ara Somni, de Manel Saderra i Puig­fer­rer, i Juny, de Juli Gar­reta. El mes­tre Gil i Mem­brado és dels qui van pren­dre el relleu en cer­car l'excel·lència en la més autèntica expressió musi­cal cata­lana. Ho havien fet Enric Morera i sobre­tot Gar­reta en explo­rar amb sen­si­bi­li­tat moder­nista i un cert influx germànic (de Wag­ner el pri­mer, i de Strauss el segon) les pos­si­bi­li­tats tímbri­ques de la cobla rural rees­truc­tu­rada per Pep Ven­tura en el segle XIX. Bus­ca­ven efec­tes evo­ca­dors de color i atmos­fe­res que la següent gene­ració coblista, amb Toldrà, Saderra, Serra i l'ano­me­nada escola de Bar­ce­lona, poli­ria amb melo­dies galants i acords ele­gants, refi­nats, urbans i mesocràtics en defi­ni­tiva. Alguns fer­vo­ro­sos par­ti­da­ris de les sar­da­nes balla­do­res deien que aquells mes­tres dels anys 30 i 40 feien música per ballar amb bar­ret, saba­tes i cor­bata. Gil, d'acord amb el cànon d'ins­tru­men­tació que havia dic­tat Joa­quim Serra, con­ju­mi­nava dues tra­di­ci­ons con­so­li­da­des, que fins i tot atre­ien l'atenció inter­na­ci­o­nal: la popu­lar, d'aplec i plaça, que va seduir Tru­man Capote en la seva estada a Palamós, i que tenia en Vicenç Bou el màxim expo­nent; i la de la sar­dana culta, de con­cert, que va interes­sar a Ein­stein, Stran­vinski, Schönberg, Diàgui­lev, Bauer i Von Schi­llings quan visi­ta­ren Cata­lu­nya. El gran Gil i Mem­brado ha tras­pas­sat la flama d'aque­lles experiències reei­xi­des del segle XX a l'esplèndida nova gene­ració de músics del XXI.