Integritat política i fracàs

Al juny de 1938 és pri­mer minis­tre de França Léon Blum. Governa el Front Popu­lar, coa­lició de radi­cals i soci­a­lis­tes amb el suport par­la­men­tari dels comu­nis­tes. Visit a Blum Hjal­mar Schacht, minis­tre d'Eco­no­mia del Reich. La guerra està a punt d'escla­tar. Blum li diu a Schacht: “Sap qui sóc, sap que sóc mar­xista i jueu. Ara seiem i par­lem.” Des de jove, Blum va des­ta­car per una intel·ligència extra­or­dinària. Excel·lent crític lite­rari, Gide va dir d'ell quan va entrar en política: “Quin gran crític ha per­dut França”, gran jurista i un dels polítics més lúcids i hones­tos de França al segle XX.

Blum s'oposa al 1920 a l'entrada del soci­a­lisme francès a la Ter­cera Inter­na­ci­o­nal domi­nada per Mos­cou. Hi havia els que volien el man­te­ni­ment de la democràcia i els fas­ci­nats per la Revo­lució Russa d'octu­bre de 1917, par­ti­da­ris de la presa del poder per la força. Aquesta divergència dóna lloc a l'escissió defi­ni­tiva de soci­a­lis­tes i comu­nis­tes forçada per Lenin. Els comu­nis­tes no li ho per­do­na­ran mai. Mal­grat l'escissió, el par­tit soci­a­lista gua­nya las elec­ci­ons del juny de 1936. Es forma una coa­lició, el Front Popu­lar, que apuja els sala­ris, esta­bleix la jor­nada labo­ral de 40 hores, les vacan­ces paga­des i el dret a una nego­ci­ació col·lec­tiva, orga­nitza el Banc de França i naci­o­na­litza els fer­ro­car­rils. Un gran paquet de refor­mes sense pre­ce­dent a la història de França des de la cai­guda de l'Imperi de Napoleó III.

Blum no ajuda la República Espa­nyola venent-li arma­ment. La der­rota d'aquesta a la Guerra Civil fa per­dre a França un aliat. Cedeix a la pressió del Regne Unit, que, gover­nat per la dreta, no volia aju­dar el govern espa­nyol d'esquerra. Per França l'entesa amb els britànics era clau en aquells anys...

Els par­tits de dreta, els d'esquerra no tenen majo­ria al Par­la­ment, fan caure el govern del Front Popu­lar, que dura poc més d'un any, i França es troba en una situ­ació de fra­gi­li­tat política en els com­pli­cats anys de 1937 a 1939 quan més necessària era una política ferma enfront del fei­xisme i el nazisme.

Blum no estava al Govern quan es pro­du­ei­xen al 1938 els acords de Munic amb Hit­ler i se li deixa anne­xi­o­nar els Sudets però hi vota a favor al Par­la­ment: “L'acord no em pro­du­eix ale­gria i em trobo divi­dit entre un covard con­sol i la ver­go­nya.” La política soci­a­lista havia estat de des­ar­ma­ment i con­tenció als anys 20 i 30. Mal­grat això el govern del Front Popu­lar impulsa una política de rear­ma­ment més deci­dida que la dels par­tits de dre­tes però que arriba tard, la guerra esclata al setem­bre de 1939. La der­rota de França al 1940 porta al govern el gene­ral Pétain. Blum és un dels 80 dipu­tats que s'hi opo­sen votant en con­tra que aquest assu­meixi plens poders i s'iniciï un règim dic­ta­to­rial i fei­xista que dura fins al 1945. Declara que “amb aquesta mesura es des­honra França”. Mesos després, al setem­bre de 1940, és empre­so­nat i por­tat a judici. És acu­sat d'haver afe­blit França abans de la guerra. Cap­gira l'argu­ment i demos­tra que són pre­ci­sa­ment els acu­sa­dors els res­pon­sa­bles de l'acu­sació. Els ale­manys dis­su­a­dei­xen Vichy de con­ti­nuar el judici que posava en evidència el cinisme i la feblesa del règim del gene­ral Pétain. Torna a la presó i és trans­fe­rit als ale­manys, que el tras­lla­den al camp de con­cen­tració de Buc­henwald. Salva la vida pro­ba­ble­ment pel valor que un pre­so­ner com ell podia tenir al final de la guerra en cas d'inter­canvi. Refusa pre­si­dir el govern de De Gau­lle al 1947: “Sóc gran i con­cito l'odi dels comu­nis­tes, de qui neces­si­tes que donin suport al teu govern...”

La inte­gri­tat política de Léon Blum està fora de dubte, la seva fide­li­tat als valors repu­bli­cans és inqüesti­o­na­ble, però la defensa del soci­a­lisme democràtic com a ide­o­lo­gia per fer la soci­e­tat més justa és la base de la seva vida. No té l'èxit polític que hau­ria neces­si­tat França en un període crític de la seva història, no per manca d'intel·ligència o coratge ni per volun­tat o capa­ci­tat d'arri­bar a acords. La tra­jectòria política de Blum està plena de ces­si­ons per man­te­nir el que ell con­si­de­rava essen­cial de la seva acció política. Les cir­cums­tan­cies històriques que li toquen viure el superen... Quan aques­tes són excep­ci­o­nals cal una deter­mi­nació política abso­luta, sense con­si­de­ra­ci­ons que encara que fun­da­des afe­blei­xen la pròpia posició i donen força als adver­sa­ris. És una lliçó històrica ina­pel·lable i per­ma­nent... que es repe­teix.