Publicitat a dojo

La publi­ci­tat, que dia­ris i revis­tes, físics o digi­tals, i cade­nes de tele­visió agra­ei­xen pel que els repre­senta econòmica­ment, i en què es mani­festa la cre­a­ti­vi­tat, i sovint el sen­tit de l'humor, dels seus autors, té una altra ves­sant, més per­so­nal i força antipàtica: la de les tru­ca­des telefòniques i la que ara mateix ens arriba via cor­reu electrònic. Una vegada vaig comen­tar, en aquest diari, com em moles­ta­ven les tru­ca­des ino­por­tu­nes en què una veu, gene­ral­ment amb accent lla­ti­no­a­me­ricà, m'ofe­ria un hipotètic munt d'avan­tat­ges si em pas­sava a una deter­mi­nada com­pa­nyia telefònica, o aque­lles en què em pre­gun­ta­ven per la família, l'estat civil, la salut, etcètera, amb el propòsit de ven­dre'm, després d'unes ses­si­ons terapèuti­ques gratuïtes, una defi­ni­tiva solució a vés a saber quants pro­ble­mes. Algú em va fer veure com n'era d'injust que em queixés d'aitals tru­ca­des, perquè les feien per­so­nes que tenien dret a gua­nyar-se la vida fent ofer­tes. Hi estic d'acord, tot­hom té dret a un tre­ball més o menys ben remu­ne­rat, de la mateixa manera que jo tinc dret a irri­tar-me si, per exem­ple, men­tre estic dalt d'una escala arre­glant un des­per­fecte del sos­tre, fent la mig­di­ada o este­nent roba al ter­rat, sona el telèfon vostès ja saben per què. Ho sento, però és així.

Pel que fa a la publi­ci­tat en el cor­reu electrònic, penso que és una altra molèstia afe­gida a aque­lles amb què la informàtica ens sorprèn de tant en tant, i que, gràcies a Déu, se solu­ci­o­nen rei­ni­ci­ant el pro­grama. Ara bé, en el cas dels spam, s'han d'anar esbor­rant d'un en un i tenir molt en compte que alguns poden ser tram­pes amb virus ama­gat. Mis­sat­ges que, per esbri­nar-los del tot, et con­vi­den a obrir-ne un altre que resulta ser maliciós i que, com un cavall de Troia cibernètic, però a l'inrevés del lle­gen­dari quadrúpede, et cola un troià a l'ordi­na­dor.

En el cas de qui això signa, els diré que de l'enorme quan­ti­tat d'anun­cis que m'arri­ben a l'ordi­na­dor, més de la mei­tat tenen un ori­gen bas­tant llunyà. Uns estan escrits en por­tuguès, molts d'altres en francès i també en àrab, la qual cosa no em per­met assa­ben­tar-me de res, lle­vat del que pugui deduir mirant les imat­ges que els il·lus­tren. Ignoro el meca­nisme que els faci­lita l'accés al meu cor­reu, el del diari, perquè en tinc un altre, que solc obrir cada tres dies, en el qual, si tan sols hi ha qua­tre spam, ja n'hi ha massa.