La columna
Santa Innocència
Convergència Democràtica de Catalunya no ha estat mai un sant de la meva devoció política, potser perquè sospito que aquest partit, en el fons, és l'hereu ideològic de Torras i Bages, un regionalista que volia que Catalunya es convertís en un petit jardí endreçadet i ben catòlic. Havent dit això, no es pot negar que Jordi Pujol, el líder de CDC durant 29 anys, ha estat una mena de símbol per defecte del país (també per a molta gent que no hem estat d'acord amb les seves opinions). L'enyorat David Rosenthal –el traductor a l'anglès de Tirant lo Blanc entre d'altres clàssics catalans– solia dir que l'èxit polític d'en Pujol es devia al fet que cada família catalana tenia un oncle que se li assemblava.
El que és cert és que en Pujol sí que va aconseguir convertir-se, durant anys i panys, en un polític icònic no només a Catalunya, sinó a tot l'Estat.
També és cert que els governs espanyols de l'època, fossin de dretes o d'esquerres, mai no se'n fiaven del tot (potser perquè, al contrari de molts ministres madrilenys, havia estat torturat i empresonat per la policia franquista, parlava idiomes i era visiblement intel·ligent), i això que el Molt Honorable col·laborava amb tots aquests governs, per corruptes i catalanòfobs que fossin, sent la seva única recompensa uns peixos ben petits que anava ficant en un cove ídem (una política descrita a crits com a “xantatge a Espanya” per segons quins mitjans de l'altiplà).
En fi, Pujol i Catalunya han estat, als ulls de força gent, si fa no fa indestriables. Per això, el descobriment recent que el mateix Pujol té una quantitat ingent de diners amagats i de procedència encara no aclarida a Andorra, ha estat com una pèrdua d'innocència col·lectiva per a moltíssims catalans.
I la pèrdua de la innocència, com bé sabem tots els que tenim més de 15 anys, marca el començament de l'edat adulta, quan es pot anar on es vulgui sense que calgui cap tutela. Per fi.
