Rússia (i II)

Ve dels anys vint, la volun­tat russa de crear una àrea d'influència eslava que avui s'ha con­ver­tit en la de crear una comu­ni­tat política i econòmica a la zona cen­tral euro­asiàtica sobre els pobles i regi­ons de l'estepa, rics en recur­sos natu­rals, poc poblats i amb escàs con­tacte amb l'exte­rior. És una volun­tat legítima que Occi­dent observa amb reticència perquè la manca de democràcia a Rússia i el record de la guerra freda no han fet des­a­parèixer el recel de la con­fron­tació.

S'ha d'accep­tar que els prin­ci­pis occi­den­tals d'indi­vi­du­a­lisme, laïcisme i democràcia no són accep­tats per aquests pobles on les reli­gi­ons, cris­ti­ana, budista, musul­mana i orto­doxa, han recu­pe­rat molt de la seva força després de la des­a­pa­rició del comu­nisme. També tenen els prin­ci­pis cul­tu­rals de comu­ni­tat i no-com­petència dels pobles cen­tre­asiàtics, prin­ci­pis que són llu­nyans a la cul­tura d'Occi­dent. La  meri­tocràcia i l'auto­re­a­lit­zació, valors de les soci­e­tats occi­den­tals, entren en con­flicte amb la cul­tura dels pobles eslaus i cen­tre­asiàtics. La creença en la supe­ri­o­ri­tat d'aquests prin­ci­pis fa difícil per a euro­peus i sobre­tot per a ame­ri­cans accep­tar que estan lluny d'ésser majo­ritària­ment accep­tats arreu.

De les dues polítiques pos­si­bles de col·labo­ració o con­fron­tació que Occi­dent tenia amb Rússia a par­tir de 1990, el fet és que la seguida pri­mer pel pre­si­dent Bush i després pel pre­si­dent Clin­ton ha estat més de con­fron­tació que de col·labo­ració, i això ha por­tat, per exem­ple, a refu­sar la pro­posta del pre­si­dent Víktor Ianukóvitx d'Ucraïna d'ajor­nar l'apro­xi­mació a la UE i, de fet, a impul­sar, pro­te­gir i finançar la revo­lució que ha fet final­ment caure el seu règim. Suporta aquesta política la creença occi­den­tal que la inhe­rent feblesa de l'eco­no­mia russa en excés lli­gada a l'explo­tació dels recur­sos natu­rals es veu­ria seri­o­sa­ment afec­tada per un poten­cial embar­ga­ment econòmic de la UE i els EUA. Segons aquesta idea, la con­fron­tació fun­ci­o­na­ria per a Occi­dent. És una visió par­cial però no total­ment errònia. 

Rússia ha optat per anne­xi­o­nar Cri­mea, regió valu­osa des de la seva pròpia òptica cul­tu­ral, històrica i mili­tar, base de la flota russa del mar Negre. Per Rússia, Cri­mea asso­ci­ada a una Ucraïna pro occi­den­tal podia supo­sar per­dre l'accés naval al Medi­ter­rani. Era un perill que no volia córrer, i l'opor­tu­ni­tat per evi­tar-ho es va pre­sen­tar quan Ucraïna estava pro­fun­da­ment afe­blida per la revo­lució interna i una part sig­ni­fi­ca­tiva de la  població de Cri­mea hi donava suport.

Això ha fet palès que els prin­ci­pis occi­den­tals que alguns espe­ra­ven que Rússia adop­ta­ria, de res­pecte a la inte­gri­tat ter­ri­to­rial dels estats, hagin estat defi­ni­ti­va­ment rebut­jats perquè la posició d'Occi­dent ha donat la raó a la facció russa més naci­o­na­lista, par­tidària de bus­car la pròpia afir­mació política més que una col·labo­ració i coo­pe­ració amb els EUA i la UE. Cal no obli­dar que Cri­mea va for­mar part inte­gral de Rússia des d'abans de Cate­rina la Gran i que va ser Nikita Khrus­xov, ucraïnès i pri­mer secre­tari del Par­tit Comu­nista de la URSS, qui la va anne­xi­o­nar a Ucraïna als sei­xanta.

Rússia ha fet ofe­ri­ments indi­rec­tes en relació amb Ucraïna per mirar d'apro­xi­mar posi­ci­ons tals com el res­pecte explícit i for­mal a les deman­des de les comu­ni­tats rus­ses de l'est i sud del país, la fede­ra­lit­zació de l'estat o la seva neu­tra­lit­zació, com es va fer amb Finlàndia i Àustria durant la guerra freda, que no varen minar ni el seu règim democràtic ni la seva ori­en­tació euro­pea i varen, de fet, con­ver­tir aquests estats en punt de tro­bada entre Occi­dent i la URSS. Els acords d'Hèlsinki, que supo­sa­ren una rela­xació en el con­flicte entre la NATO i el Pacte de Varsòvia, en varen ser un resul­tat. No han tin­gut aquests ofe­ri­ments una res­posta posi­tiva ni per part de la UE ni dels EUA.

Ningú pot saber quina hau­ria estat l'evo­lució de l'actual crisi si s'hagués seguit aquest camí, però el que és un fet és que la política actual de con­fron­tació no ajuda a la reso­lució dels pro­ble­mes i de moment ha impul­sat una guerra civil que ja ha fet més de mil morts... i que no sem­bla que sigui fàcil­ment solu­ci­o­na­ble. 

Mal­grat que no sem­pre sigui fàcil de per­ce­bre, la nego­ci­ació i la diplomàcia són més efi­ca­ces que la con­fron­tació i la guerra. És una lliçó que la huma­ni­tat aprèn len­ta­ment i difi­cul­tosa, sobre­tot quan pensa que té la força per vèncer l'adver­sari.