Matar el president

Per arri­bar a la inde­pendència –i fins i tot per arri­bar a un Estat fede­ral asimètric de l'uni­vers mara­ga­llià– caldrà sal­tar-se la lega­li­tat espa­nyola. És evi­dent. El que ano­me­nem lega­li­tat és el con­junt de nor­mes dic­ta­des per tenir quiet el per­so­nal, per evi­tar que exer­ceixi cap mena de dret a deci­dir. L'auto­ri­tat no auto­rit­zarà mai el nos­tre referèndum. Com repe­teix sovint el pre­si­dent Rajoy, ni ho vol fer ni ho pot fer. I quan deia això, que no pot, estava posant sobre la taula el pro­blema real: ni que volgués i pogués no li ho per­me­trien. Qui? Doncs pas­sem llista: hi estan en con­tra els poders que con­fi­gu­ren l'Estat, els democràtics i els fàctics, els grans par­tits i els grups de pressió, les oli­gar­quies que poti­ne­gen els diners públics a través del BOE i la santa con­ferència epis­co­pal, les elits caci­quis­tes escam­pa­des per les províncies i els grans líders d'opinió de dia­ris i tele­vi­si­ons, els coman­da­ments mili­tars amb rei incor­po­rat i les fede­ra­ci­ons sin­di­cals que cobren i es repar­tei­xen sub­ven­ci­ons i die­tes, els mem­bres del Cons­ti­tu­ci­o­nal amb afició als toros o sense i les agru­pa­ci­ons de fun­ci­o­na­ris que admi­nis­tren i con­tro­len el desori de les taxes, les con­ces­si­ons i els con­cur­sos de tras­llats, el pre­si­dent d'algun reial club de fut­bol i el secre­tari interí d'un jut­jat de pri­mera instància de Bada­joz, els bancs omni­po­tents res­ca­tats de les hipo­te­ques i les pre­fe­rents i els amics del sin­di­cat Manos Lim­pias. En teniu prou?

Cata­lu­nya ha pogut anar enda­vant quan ha sabut tren­car la lega­li­tat vigent. Els nos­tres pre­si­dents se n'han sor­tit quan han assu­mit que podien anar a la presó. Macià va anar a la presó, Com­panys també, Pujol també. Mara­gall no va tenir temps... Els falan­gis­tes dels anys trenta ho tenien clar: si los cata­la­nes qui­e­ren la inde­pen­den­cia, que se la ganen con san­gre. Eren els de la dialèctica de los puños y las pis­to­las. Ara ja no poden. Ara envien els ser­veis secrets, els ins­pec­tors d'Hisenda, els inves­ti­ga­dors pri­vats. S'ha de matar el pre­si­dent, però a la moderna i sense sang. El peri­o­dista Ansón, que és qui és i repre­senta el que repre­senta, ja ha escrit el mis­satge: El pre­si­dente puede arru­garse.... Si no lo hace se enfren­tará, tal vez en las próximas sema­nas, a un escándalo de mayúscu­las pro­por­ci­o­nes. Arturo Mas lo sabe. És l'hereu de Pujol, i Pujol ja és baixa en la bata­lla. La maquinària de l'Estat tre­ba­lla a fons en una guerra en què tot s'hi val. No poden matar física­ment el pre­si­dent, no el volen ficar física­ment a la presó. No en volen fer un màrtir. Saben per experiència que, si ho fan, per­dran.

Així les coses, pre­si­dent, pot­ser és l'hora de fer el pas, de sal­tar-se una lega­li­tat il·legítima. Val més la presó que la infàmia.